BURRERA COMPRIMIDA S.A. - bucomsa - dietari de capçalera

El passat 11 de març publicàvem la primera part de CORRUPTILÀNDIA; un projecte turístic engrescador que podria servir de revulsiu per a reactivar la malparada economia d'aquest pseudoinvent autonòmic valencià (clique ací per accedir a la publicació esmentada).

El susdit projecte es basa en la creació d'una infraestructura turística, argumentada a partir dels empastres i els despropòsits que han propiciat la ruïna social i econòmica que ara patim els valencians. Com que la idea està inspirada en fets reals, hem utilitzat els elements, els escenaris i els personatges que els han protagonitzat; no solament els concernents a les matèries corruptores i corrompudes, sinó també a les fanfàrries ambientals amb autobombo, al balafiament de diners públics, a les bogeries i als deliris de grandesa habituals en els nostres mandataris, tan propensos a fer el ridícul més espantós. Al capítol anterior aclaríem que això d'utilitzar vergonyes i desgràcies per atraure el turisme més morbós és una pràctica que ja s'ha utilitzat amb èxit en molts llocs; i fer com fan diuen que no és pecat.

Tal com explicàvem, LA RUTA DEL SAQUEIG constituiria el cos central del CORRUPTILÀNDIA PALACE, però el nostre projecte contempla un fotimer d'ofertes que podrien conformar un dels complexos turístics més espectaculars del món en aquesta especialitat. Heus a continuació alguns exemples més.

Titular de premsa que s'inclourà a la secció "Delirium"
de l'hemeroteca corruptina.

EL MUSEU DE SURO. Espai museístic que es plantejaria de manera similar als típics museus de cera, però tindria com a novetat que les figures serien de suro blanc, com els ninots de falla (això seria un revulsiu econòmic importantíssim per als nostres artistes fallers i també per al compte de resultats de Corruptilàndia, ja que als ninots de suro s'aplicaria l'IVA reduït, en lloc del 21% que paguen les figures de cera). L'esmentat museu albergaria els ninots (en castellà, ninotes) dels personatges més representatius de tot el temps de la desfeta, amb vestimentes adients als seus possibles deliris (ex.: Camps romandria vestit de Jaume I, amb un embut al cap i enarborant un penó de color blau...; o el "ciaano" Fabra de Palleter, però amb un moniato a la mà...). El suromuseu també contemplaria escenes que referirien alguns esdeveniments històrics valencians, com ara el moment on Abril Martorell i Alfonso Guerra es jugaven al punyet les nostres senyes d'identitat, mentre el Molt Honorable Lerma es fumava un puret a la salut del populatxo (la ubicació en segon terme del referit Lerma possiblement provoque alguna pregunta innocent, com per exemple: "eixe home què va fer per a estar ací?", a la qual cosa el guia contestarà: "No res!.. eixe home no va fer absolutament res!").

To offer up new glories to Spain (versió anglesa del peraofrenar)
Dibuix de Faro extret de la xarxa, readaptat per Bucomsa.

EL MANICÒMIC. Zona destinada a l'art escènic i audiovisuals. Es compondria de multisales ordenades en bateria on es representarien en directe diverses escenes inspirades en historietes reals, com ara alguna reunió de presumptes innocents repartint-se els diners dels "negratas" (els corruptus dixit); o una mostra de com comptava els diners negres el xicot aquell que deia tenir els dits pelats de pessigar bitllets...; o un simulacre de junta d'alguna caixa d'estalvis, on s'acordava l'emissió d'un paquet de preferents, i l'establiment de plans de pensions per als dirigents (aquestes representacions constituirien un bon revulsiu per als actors i les actrius de L'Alqueria Blanca, actualment sense treball). Entre les sales que es destinarien a audiovisuals s'habilitaria un "Taller de transformació de notícies", on es mostraria als turistes com es manipula un canal de TV a base de troles i mangarrufes (pagant un suplement de 5 € per cap es podria veure per una pantalla la realitat de l'accident del metro de València, i per una altra contigua, la notícia tal com fou emesa aleshores a Canal 9).

Algunes de les il·lustracions que podrien decorar les parets de LO GAT SALVAT, una sala del MANICÒMIC que es dedicaria exclusivament a les matemàtiques lingüístiques. Allí s'explicaria en castellà l'origen ibèric del valencià en l'època del desmembrament de l'imperi romà.

Amb un petit suplement de 3 eurets (IVA inclòs) es podrà escoltar parlant valencià el "ciaano" Fabra (o qualsevol altre dignatari desmembrat, bé siga vingut de fora o rebotat de dins).

Els compartiments més angulosos del MANICÒMIC s'habilitarien a manera de capelletes de parròquia rica, i s'utilitzarien per a muntar escenes estàtiques, com per exemple la façana de l'edifici del desaparegut Banc de València (sobre la torreta que curulla el tal edifici podria representar-se el gallet de la passió, amb la figura de l'expresident Olivas aguantant un parallamps encarat al cel). També s'habilitarien rèpliques a llocs emblemàtics, com ara el balcó de l'Ajuntament de València, on cada hora se simularia que dues falleres majors ordenen al senyor pirotècnic que comence la mascletà i una alcaldessa faria carasses i cabrioles a la gent de la intifalla (amb algun dispositiu virtual se simularia una manifestació de protesta, i la cançó Valencia en fallas sonaria amb tots els horrors de l'estridència per tal d'ensordir els crits dels manifestants). Les visites en grup podrien accedir al lloc del balcó on solen situar-se els invitats; així podrien viure les emocions del moment (encara que siga de manera simbòlica) i observar de propet els ballarucs, les bravates i els alarits de la tal alcaldessa vestida de Xavi Castillo.

Els decorats de determinades sales permetrien que la gent poguera fer-se trucatges fotogràfics. Aquesta foto, per exemple, ens mostra Xavi Castillo com si estigués prenent posició com a president del Consell Jurídic
Consultiu en presència d'un Honorable. Aquests muntatges són
fàcils de preparar, ja que només caldria foradar els llocs
on hi haja els caps que es pretenga suplantar.

Hem comprovat que els guions d'aquesta classe de muntatges turístics solen contemplar llegendes i històries, reals o imaginàries, per a despertar el morbo, la tendresa, la sorpresa o l'admiració (o tot alhora) de la clientela. Els arguments de les tals contalles refereixen majorment amors clandestins entre dues persones de bàndols diferents (totes les fortaleses de l'Edat Mitjana compten amb amagatalls i portes secretes per on presumptament es desenvolupaven amors prohibits, quan no violacions, traïdories, venjances... que sempre s'acabaven com Camot i amb algun cap rodant per terra); nosaltres utilitzaríem casos hipotètics relacionats amb la temàtica de CORRUPTILÀNDIA, com ara el suposat embaràs d'una traductora contractada per EMARSA que, traduint una traducció, fou presumptament seduïda per un càrrec de confiança casat que li va prometre matrimoni (convindria instal·lar en un compartiment un llit, i mostrar-lo com si fos el lloc on el càrrec de confiança i la traductora traduïen les traduccions).

Convindria habilitar un compartiment amb els mobles del despatx
de Canal 9 on, presumptament, aquest individu es treia la pelila
i intimidava les periodistes per tal d'aconseguir favors sexuals
(el diari diu que ho ha dit el jutge). El/la guia de la visita aclarirà
als turistes que el protagonista d'aquesta història és un dels que
deia "estar en política per a forrar-se"... i ningú no va impedir
que estigués 15 anys a Canal 9... forrant-se i fent el sàtrapa.

A la planta baixa de CORRUPTILÀNDIA PALACE s'ubicaria la zona comercial ESTAFAMANIA, així com EL TREN DE LA BRUIXA, on un saltimbanqui amb la carassa de Rita Barberà pegaria granerades als passatgers dins un túnel denominat LA CRISI (estem estudiant les possibilitats tècniques per fer que el trenet s'encalle cada viatge entre la foscor de l'esmentat túnel-crisi, i aparega a desencallar-lo la figura d'un heroi vestit de superman, però amb la cara de Mariano Rajoy). Per tal que el turisme estranger comprove les condicions de moltes de les nostres escoles, s'instal·laria –també a la planta baixa del complex– un BARRACÓ GEGANT, on es podrien ubicar jocs recreatius (preferentment de policies i lladres) i barraconets de tir a la vella usança. També estem estudiant la instal·lació d'uns telèfons fantàstics des d'on, amb 1 € per trucada, l'usuari podrà simular una conversa amb algun mandatari conegut (en alguns casos, quan el turista pregunte: "És vosté don Juan?", el telèfon contestarà: "No, soy su hermano").

TIRA-LI, MARTÍés un barracó de tir dissenyat especialment per a CORRUPTILÀNDIA. Un centenar de figuretes metàl·liques, cadascuna
amb el rostre d'un imputat, es mouran d'una punta a l'altra,
ordenades en bateria i enganxades a una cinta corredissa.

Cada jugador serà proveït d'unes pilotes de drap
(a raó de 20 cèntims la pilota) per tal que les llance contra
els ninotets en moviment. En impactar la pilota al cap
d'un ninotet, l'imputat a qui corresponga caurà abatut
i el tirador rebrà un corruptipunt de regal
(cada 10 corruptipunts hi haurà el dret a una pilota extra).

Les oficines de CORRUPTILÀNDIA s'ubicarien inicialment a l'entresòl de l'edifici central, i des d'allí es controlarien les excursions facultatives dissenyades per a l'efecte. Encara està en estudi la planificació de les rutes que mostraran als turistes els principals escenaris corromputs i saquejats, així com els monuments a la bogeria i al balafiament dels diners públics dels valencians; però, en qualsevol cas, hi haurà tres rutes troncals que vertebraran el país: LA RUTA DE L'AIRE, amb final a l'aeroport sense avions de Castelló, on els afeccionats a la caça podran comprar furtabonus per a caçar conills; LARUTA PIRATA, que arribarà fins a la casa natal d'Eduardo Andrés Julio Zaplana Hernández-Soro, a Cartagena, passant per Terra Mítica, Terra Natura i la Ciudad de la Luz, amb una parada opcional a l'Ajuntament de Benidorm per a veure de prop la cadira on, el dia de la moció de censura, va seure la trànsfuga presumptament subornada per a vendre a Zaplana l'alcaldia de Benidorm.

Una altra parada opcional de la RUTA PIRATA podria ser al despatx de l'alcaldia de l'Ajuntament d'Oriola per a visitar el piano on, segons la sentència de l'Audiència d'Alacant, van amagar un sobre
amb els diners dels donatius de les mongetes.

LA RUTA DE RITA contemplarà les visites als llocs de València i perifèria on encara tremolen les penombres més obscures, com ara LES RUNES DEL NOU MESTALLA (EL SOLAR DE SOLER), L'ESTACIÓ DEL METRO DE JESÚS, L'EDIFICI ON HI ERA EL BANC DE VALÈNCIA, ELS ESTUDIS DE CANAL 9, LA TORRE DE L'HOMILIA DEL PAPA, etc. Un expert en economies divertides ensinistrarà els/les guies de Corruptilàndia perquè puguen explicar, per exemple, com es van berenar 30 milions d'euros en la torre que acabem d'esmentar, on només l'altar (amb aire condicionat) diuen que va costar 600.000 € (cent milions de les antigues pessetes); aquest acte també va servir perquè RTVV dilapidara 15 milions d'euros en dia i mig, però pel moment, aquest últim detallet no l'inclouríem al guió, no siga que s'espante el galliner i els turistes ens denuncien per escàndol públic.

I així successivament...
(material per a l'hemeroteca corruptina)

Podríem estar quaranta dies i quaranta nits comentant-los altres aspectes d'aquest macroprojecte turístic, el qual podria completar-se amb diversos subprojectes, com ara la instal·lació a Terra Mítica d'una zona temàtica on es conte i es represente l'esperpèntica història d'aquest parc líder en projectes judicials (estem segurs que així es multiplicaria per cent el nombre de visites). Però no és la nostra intenció tocar el vol en un campanar sense campanes; només preteníem llançar un crit d'esperança en el futur exposant aquesta idea que ens permetrà eixir de la misèria amb els nostres propis recursos. València deixarà de ser la terra del saqueig i serà per sempre més l'autèntica terra de les flors, de la llum, de l'amor... I del braç incorrupte de sant Vicent!

I corruptí corruptat, aquest conte s'ha acabat.

TALLS I RETALLS

de la Pecata Minuta

capítol 7é

"A cau d'orella"és la denominació d'aquesta 7a entrega de la sèrie Talls i retalls, un recordatori del programa de TV que es va emetre a Canal 37 durant 3 temporades (2001-2003) sota el títol La sonata de la pecta minuta. Les peculiaritats de la tal parida televisiva de Burrera Comprimida i el gratíssim record que guardem d'aquella experiència ens ha animat a elaborar aquests reportatges.

Miquel Ruiz

El capítol esmentat és un resum de l'edició núm. 75 del programa emés en directe el 28/02/2003, amb la participació dels Dolçainers i tabaleters de la Safor com a grup convidat. Miquel Ruiz, Josep Basset, Andreu Puig i els germans Núria i Frederic Santamaria ens van delitar amb les seues aportacions artístiques i humanes, i ens van il·lustrar sobre el món de les albaes. Hem pretés dedicar aquest audiovisual a la memòria de Miquel Ruiz, mort prematurament el mes de juny de 2013. El seu record ha estat present durant la selecció de les imatges, on ell apareix amb la simpatia i la vitalitat que sempre l'acompanyaven. El fragment del vídeo que s'inicia al minut 13 vol ser un cant de sentiment a Miquel i una abraçada als companys que estigueren amb ell al programa. Tot el nostre afecte i la nostra proximitat més càlida per als familiars i amics d'aquest mestre de dolçaina, que a la Pecata Minuta va mostrar la seua vessant de versador d'albaes.

El programa fou, com sempre, molt divertit. Hi van intervindre: Salvador Bolufer, Cèsar Monzonís, Malva Ordiñaga, Kiko Pastor i el mestre Giovani Pastoreli (a banda dels Dolçainers i Tabaleters de la Safor). Es completa el reportatge amb imatges insòlites pertanyents a diverses edicions d'aquesta creació televisiva de Burrera Comprimida SA (Bucomsa).

A més a més, i com una aportació d'autèntic luxe, hem publicat al nostre Rebost un text molt especial que Josep Basset —company tabaleter inseparable de Miquel—, suma a aquest gest col·lectiu, modest, però molt sincer, de reconeixement i admiració per l'enyorat Miquel Ruiz Gracia. Es titula Somni MR (A Miquel Ruiz Gracia, des de la memòria actual)i creiem que, si tenen uns minuts, els agradarà llegir-lo. Sobretot a tota aquella gent que ha estimat i continua estimant de prop el Miquel.

I sense més preàmbuls, heus a continuació l'enllaç al vídeo que ens ocupa. Ens agradaria que resultara per a vostès tan grat i tan entranyable com ha sigut per a nosaltres el seu muntatge:

A CAU D'ORELLA

(clique ací per a accedir al vídeo)

Tal com vam fer en les entregues anteriors, per completar aquesta presentació hem inserit també algunes fotos extretes de diversos programes. Com que les esmentades instantànies han estat captades de gravacions de vídeo (amb les imatges en moviment), la qualitat no és massa bona, però considerem que reflecteixen amb bastant fidelitat el feliç ambient que es respirava a la Pecata Minuta:

El programa va ser assaltat en directe, a punta de metralleta.

Un enemic va penetrar sobtadament al plató
i va provocar un altercat d'ordre públic.

Calia tenir molta paciència per a controlar el caos i el desordre.

Al plató d'estiu, el flautista del programa donava la benvinguda, amb un xiulit de ferralla, al músic Josep Sendra, convidat del dia.

Don Furgoneto Pastizal (Pintat de Parevell) donava lliçons magistrals a la senyoreta Cristina (Cristina Seguí), mentre Nando S. Lapuente
alçava acta de la secció.

El quadre és total. No es pot demanar més!

Els Dolçainers i Tabaleters de la Safor,
el dia que passaren per la Pecata Minuta.

El mes de juny de 2013 ens va deixar Miquel Ruiz: mestre, dolçainer, versador... i amic.

Per a veure més fotos, clique ací (cliiiic)

CAPÍTOLS ANTERIORS:

1. INTRODUINT INTROD.

2. ENTRE PARÒDIES

3. PEPE TONO

4. LA RÀDIO TELEVISADA

.5. JOAN PELLICER. Les bondats d'un savi.

6. Talls d'AL TALL

El novembre de 2010 encetàrem una secció de gramàtica burra que vam tenir a mal intitular L'ALTRA BURRERA. L'ambient de mediocritat, la mala bava i/o la falta de preparació que afecta un sector ampli de la classe dirigent (sobretot els de la quinta de la fanfàrria i el taulell) provoca molt sovint situacions tragicòmiques o rocambolesques, d'eixes, com sol dir-se, de veure i no creure; i nosaltres preteníem mostrar, comentar i, si es presentava, burlar les misèries dels que han convertit el ridícul espantós en una norma de comportament. Amb EL REPELENTE NIÑO VICENTE (no té pèrdua) encetàrem una tasca que ha estat posteriorment alimentada amb 10 publicacions més, entre elles, la reacció del presumpte Blasco quan acusava de SINVERGÜENSA!! la diputada que li demanava explicacions de les irregularitats per les quals han acabat condemnant-lo. Per descomptat, la brillantíssima intervenció de COSPEDAL DE LA MANXA explicant allò del pago diferido també fou beneïda per la nostra ploma, així com el monòleg que es va espolsar un expert en matèries guerreres per a justificar la impossibilitat de retallar el pressupost d'armament (vam batejar aquest article amb un títol ideal: FER EL RIDÍCUL. Per a emmarcar-lo).

Hui ampliarem la sèrie amb un audiovisual molt significatiu: el president Fabra parlant valencià durant un acte institucional. La durada total del vídeo és de 2 minuts i 40 segons. Durant el primer minut podran veure aquest personatge justificant, davant la perplexitat dels periodistes, els motius pels quals parla malament la llengua autòctona de l'autonomia que presideix; durant el minut i mig restant podran escoltar el tal Alberto rebentar les barreres de la incompetència verbal, i protagonitzar un dels tradicionals ridículs espantosos que acostumen a brindar-nos aquesta classe de dirigents. Si tenen 5 minutets, els recomane el divertidíssim monòleg de LES LUTHIERS (cliiic); ja té molts anys, però sembla com si estigués fet expressament per a burlar les pífies d'aquest home).

LES MAREDEUETES VESTIDES DE BLAU
Quina de les dues serà l'escollida quan defenestren Alberto Fabra?
(fotos: xarxa)

Sembla que Alberto Fabra posseeix el perfil de súbdit que més li agrada a Mariano: mediocre, obedient i ben encorbatat. L'altre dia el vaig escoltar durant una estona en una entrevista que li van fer a LA SEXTA (ací parlava castellà) i, si no fos perquè eixes coses ja no s'estilen, hagués sentit vergonya aliena. No vaig entendre res del que deia, va posar dels nervis els periodistes que li feien preguntes i donava la sensació de no pegar-ne ni una al clau. Prompte farà 3 anys que és president del govern valencià després de ser elegit de manera digital (posat a dit) per a substituir el defenestrat Francisco Camps. Tenim clar que va heretar un autèntic empastre econòmic i social de conseqüències catastròfiques, en molts casos de caràcter irreversible. I ELL, com a bon bleda, ha fet seua la tal herència, l'ha empastrada encara més i ha acabat tancant RTVV i comandant un grup desmembrat de relíquies que, si algú no hi posa remei ràpidament, acabaran fent-ho tot pols. Podíem estar quaranta dies i quaranta mil nits parlant de les polítiques nefastes del PP, però ara no estem referint la part política que afecta la desfeta, sinó la ineptitud d'uns dirigents que no estan capacitats per a governar i que, damunt, amenacen de salvar-nos ells mateixos del merder on ens han estacat.

Heus, doncs, el vídeo que il·lustra l'article que ara tenen entre cella i cella. Pel moment, açò és el que hi ha. Lamentablement.

"Hui sereren... selemne, selemnement... qüestions importants per roseldre... sis mil uesentes-novent noves empresses... arriveres de turistes...amiamamb ambició... les grandes fites.."

Serà aquest el valencià que, segons els intel·lectuals peperils, van inventar els ibers?... O es tracta del que procedeix de l'imperi romà desmembrat?

CAPÍTOLS ANTERIORS D'AQUESTA SECCIÓ:

NO DONARÀS FALS TESTIMONI NI MENTIRÀS (Déu diuen que dixit)/ agost 2013
COSPEDAL DE LA MANXA / març 2013
MISÈRIA PARADISE/ juliol 2012
FER EL RIDÍCUL/ abril 2012
XIQUEEES..., PEEEIX!!/ octubre 2011
FOTOS TRAÏDORES/ juny 2011
PER A OFRENAR! / maig 2011

SIN PARAULES (SENSE PALABRAS) / març 2011

SINVERGÜENSA!! / febrer 2011

A ESPENTES I REDOLONS /desembre2010

EL REPELENTE NIÑO VICENTE /novembre 2010

Per Maria Josep Escrivà

Divendres 4 de juliol em vaig desdejunar amb unes declaracions del Molt Honorable president de la Generalitat Valenciana, el senyor Alberto Fabra: un tall de veu extret d'una conferència pronunciada el dia abans, dijous, en un curs d'estiu de la fundació FAES titulat «La Constitución territorial y el desafío secesionista». He de reconèixer que el primer que em va passar pel cap, mentre sentia aquest minut i vint-i-pocs segons de declaracions, fou que el Molt Honorable s'havia fet una ratlleta, i demane perdó per la vulgaritat. Als pocs segons, el pensament destarifat va evolucionar cap a una reacció més racional de perplexitat, i d'esgotament mental («una altra vegada la mateixa cançoneta...»). I, finalment, em va assaltar una sensació d'alegria íntima, perquè vaig arribar a la conclusió que ja no pot estar més clar que la gent del PPCV va posant-se molt nerviosa, de cara a un futur immediat en què la situació política al nostre País Valencià se'ls complica molt.

Les colles de dimonis i de diables són una constant festiva tot al llarg i a l'ample d'això que el senyor Fabra diu «Països Catalans», i que ací, per no donar gust al PP, podem denominar «territoris de parla catalana».
Aquest dimoni és de Sant Antoni de Sa Pobla, de l'illa de Mallorca. Si parlem de dimonis, els temors pancatalanistes dels polítics del PP tenen un motiu ben fonamentat.

A continuació copie l'enllaç des d'on es poden sentir aquelles declaracions, que, simplificant una mica, podrien resumir-se amb el crit tragicòmic de «¡Que vienen los rojos procatalanistas!». Però, com que és possible que l'àudio acabe per no poder-se sentir a la xarxa en un futur, m'he entretingut transcrivint aquest discurset que —honestament, i sense cap tipus d'ironia— crec que és suculent, interessantíssim per a entendre quina és la política de baixa estofa que fa servir el PP valencià de cara a la ciutadania; i què és, en realitat, allò que els preocupa de veritat, quan tornen a ressuscitar, davant de les masses poregoses, el dimoni pancatalanista, o quan —en aquest discurs, per exemple— al·ludeixen a una situació «inquietant per a l'estabilitat del sistema polític en la Comunitat Valenciana». Allà va el paràgraf. Gaudisquen-lo paraula a paraula. Per cert, si l'escolten també, comprovaran que algunes (paraules) li ixen un poquet trabucades, al Molt Honorable president. No és l'oratòria la virtut principal del senyor Fabra. Transcrivim el discurset en castellà, sense picors, que nosaltres tenim intel·ligència suficient per a poder exercir de bilingües sense complexos. El Molt Honorable deixarà de ser president i no haurà après valencià. Però a favor d'ell hem de dir que en cap moment haurà deixat de preocupar-se per reclamar als catalans que respecten les senyes d'identitat valencianes. Són sinistres fins i tot quan alenen.

Per escoltar les declaracions del President Alberto Fabra, cliquen ací.

«El hundimiento electoral del PSPV en las últimas elecciones europeas y el aumento en los votos de Compromís y Esquerra Unida, junto con la irrupción inesperada de Podemos dibujan un panorama inquietante para la estabilidad del sistema político actual en la Comunitat Valenciana. Hay que tener en cuenta que tanto el PSPV como IU, y sobretodo Compromís, son partidos procatalanistas que simpatizan con el proyecto independentista de Països Catalans [sic]. Un proyecto que deberíamos temer, porque, si alcanza alguna vez el gobierno en la Comunitat [sic], es muy probable que se sume a la agitación independista [sic; se li enreda la llengua] de Cataluña i del País Vasco. En este hipotético y nada deseable escenario, la fachada mediterránea de España, que acoge 13,6 millones de habitantes y representa más del 30% del PIB entraría en una crisis aguda política de compleja solución. Ir tomando consciencia de que, si la Comunitat Valenciana deja de ser un dique de contención a la expansión independentista y se inunda de la inestabilidad política, social y económica que supondría la entrada de un gobierno tripartito, de izquierdas, procatalanista, esto no sólo afectaría al arco mediterráneo, sino a toda España y en alguna medida también a Europa.»

Aquesta és una colla de dimonis que es diu La Ceba, i són d'Alacant, senyor Fabra: ai mare! I, per si arribara a tenir la temptació de pensar que la rojor els ve només del coloret de la disfressa, li aclariré que la foto reprodueix un moment de l'Homenatge a les víctimes del bombardeig feixista (italià) a la plaça del Mercat d’Alacant del 25 de maig de 1938. Vostès no hi varen tenir res a veure, ja ho sé. Però no em negarà que no els fa massa gràcia fer memòria d'aquells fets històrics on les víctimes (més de 300, i la majoria civils, en aquest cas) hagen sigut més bé esquerroses.

I ací ens tenen, els polítics que ens malgovernen, entretenint-nos amb batibulls identitaris, d'aquells que estimulen directament la fibra emotiva del personal, i resulta que el que els fa por és que se'ls descontrole (en tots els sentits) la «fachada mediterránea española». Ah, pardalet... Jo ja no tinc ganes de retornar sobre trampes i conflictes inventats per la dreta espanyolista i aplicats contra el País Valencià en nom de la salvaguarda de les nostres (de qui...?) senyes d'identitat. Només m'agradaria que, quan ens apareguen descervellats parlant de la llengua ibera, desprestigiant els filòlegs i les universitats, o inventant-se enquestes per sondejar unitat de la llengua sí, o unitat de la llengua no, que nosaltres tinguérem ben clar que la dreta defensora de les nostres senyes d'identitat tremola pensant en la possibilitat que la seua Comunitat Valenciana (CV), ara Dique de Contención (DdC), els rebente en la cara i se'ls escape de les mans identitàries el 30% del PIB (Producte Interior Brut). I aquesta catàstrofe —atenció— sembla que pot arribar amb la irrupció del tripartit «d'esquerres i procatalanista» que comencen a ensumar-se. El PSPV també hi compta, segons el PP. Això sí que em sona a paranoia de les greus.

Aquesta foto m'agrada especialment. També és un dimoni, però encarnat en dona, que de vegades també passa. Està extreta de la pàgina de facebook de la mateixa colla de dimonis La Ceba, d'Alacant. En desconec l'autoria.

Immediatament després d'haver resseguit amb interès aquell discurs clarivident, em varen vindre ganes de contestar al Molt Honorable. Ho sent: va ser una reacció instintiva. I, com que anava conduint, vaig tirar mà d'una gravadoreta que, de tant en tant, m'ajuda a satisfer algun desig d'aquesta mena. La meua reacció verbal —un poquet més endreçada, ara que la redacte per escrit— va ser aquesta:

Senyor president Alberto Fabra:

Insinua al seu brillant discurs que hauríem de témer un projecte polític qualificat per vostè de «procatalanista» i d'esquerres. Li ha faltat ben poc per a dir «de rojos». Supose que, entre titubeig i titubeig, ha tingut temps de repensar-s'ho. Li he de confessar que jo mai no m’he sentit «amenaçada» amb el terme de catalanista (ni pro-, tampoc). Encara menys amb el de «roja». No entraré a tornar-li el qualificatiu més o menys ofensiu —sempre depèn de qui s'hi done per al·ludit—. Les declaracions que acabe de sentir-li són, senzillament, les d’un polític de baixa estofa. El seu és un discurs avorrit, anacrònic, repetit, inútil, que diu molt de la poca consideració intel·lectual que els polítics tenen dels seus conciutadans. Estic sentint aquest discurs des de fa més de 30 anys, quan es va introduir l'assignatura de Valencià a l'ensenyament, allà cap a l’any 83. Aleshores ja hi havia gent que es pensava que ens podia ofendre dient catalanistes aquells altres que explicaven llengua de manera honesta i professional, i també els qui l'estudiàvem ben a gust. Jo vaig entendre aleshores que no ens acusaven de res que no fóra veritat, perquè, si el delicte era la llengua que m’ensenyaven a l’institut, aquella era la mateixa llengua que a mi m’havien ensenyat a casa, una miqueta millorada i passada pel filtre d'allò que el professorat hi anomenava, amb una miqueta de solemnitat, «Normativa»; però, al cap i a la fi, la mateixa amb què ma mare i mon pare m’havien parlat des que vaig nàixer. Aquells acusadors de fa 30 anys no eren vostès, però amb el pas del temps, han fet ben feta la feina d'incorporar-los també a les seues files (de vostès).

Aquesta colla es diu, sense temor a la redundància, Diables Rojos.
Són de Sant Feliu de Llobregat.

I és curiós, perquè, cavil·lant cavil·lant quina era la millor manera d'ofendre'ns en la nostra identitat lingüística arravatada, vostès, o altres polítics de baixa estofa com vostès, s'han dedicat a arrasar el meu país. Dir «el meu país» no és dir una entelèquia; dir «el meu país» és anomenar una realitat molt concreta. Han arrasat el territori del meu país; han construït fins i tot a les boques dels barrancs; ens han dut a la ruïna econòmica, els que ara hi som i també els que ens han de succeir; han arrasat la sanitat pública del meu país, les entitats financeres pròpies, els mitjans de comunicació públics, els que entre tots, prèviament, havien adulterat perquè no els volguérem; i estan a punt d’arrasar l’educació pública, en valencià, del meu país. Fins i tot han intentat arrasar (i continuen intentant-ho; i com a mostra, aquestes declaracions) la convivència entre la gent del meu país, desqualificant opcions polítiques que no siguen la seua autocràcia prepotent. S’han inventat motius que superen la ciència, i superen els raonaments científics, i els fets històrics, per a esquarterar la nostra llengua, el valencià, que és el català que parlem en territori valencià. I ara resulta que el dimoni que ens ve de cara, el major mal que amenaça el meu país és aquest presumpte front d’esquerres, el «tripartito, de izquierdas, procatalanista» a què vostè hi fa referència. El que posa en perill l’estabilitat dels seus culs. Ho repetisc: jo no em sent ofesa, però vostès són uns mesquins, mentiders, que no només no estimen la seua «Comunitat» («Dique de contención», en diuen també?), que és el meu «País», sinó que, si els hi deixem governar més temps, intentaran acabar amb els ànims, amb la paciència, amb la constància, amb el treball, amb la vàlua altíssima de molta gent que, com ara jo, estima el meu país i que voldrien —que voldríem, senyor Alberto Fabra— que algun dia fóra el país que ens mereixem.

Per Salvador Bolufer

En el nostre tractat de lexicografia burra, es defineix l'expressió "Ser cosa" com una manera de referir gent que ostenta algun càrrec o representació en organitzacions de transcendència social (futbol, música, festes, ajuntament, etc.). En sentit pejoratiu, s'utilitza per a burlar-se dels pobres diables als quals els agrada figurar i autoregalar-se importàncies, amb la intenció de provocar l'admiració envejosa de les masses populoses.

Capçalera de la secció de la revista Marina Alta on publicàvem
periòdicament els nostres tractats de lexicografia burra.

Les processons de quan jo era xicotet podrien ser un bon exemple per a justificar l'anterior definició. Possiblement fou el meu primer contacte amb el món de l'absurd observar el pas d'aquells homes (1) que s'ordenaven bajo mazas darrere del sant; que caminaven encartonats i amb el pit botinflat marcant el pas de la banda de música que els cobria les esquenes; que rebufaven desvanits, mudats com a margallons, proveïts de vares de comandament i de ciris de mitja lliura, mentre percebien de reüll les mirades geloses del populatxo...

(1) He dit "d'aquells homes" perquè, aleshores, les dones –no sé si per imperatiu legal o per burrera primitiva– no ostentaven aquesta classe de càrrecs.

"La maça" de cerimònia és una espècie de birla platejada que
s'habilita, entre altres estupideses, per a marcar la presència
de les autoritats en els actes més solemnes.
Els portadors dels tals artefactes solen ser agutzils, disfressats
amb vestits impossibles que semblen estar dissenyats per
Santiago Calatrava. Jo diria que, en lloc de vestimentes
de gala, són autèntiques venjances plàstiques.
Les Maces en qüestió no serveixen per a res, però
ajuden a fer el ridícul.

Ja sabem que les martingales doctrinàries del General Franco es basaven en un combinat de deliris imperials i d'histèries religioses, i per això eren normals aquestes parafernàlies en temps del referit dictador (recordem que ell mateix solia entrar a les catedrals "bajo palio com si fos l'hòstia", com deien els de la Trinca). Però els més càndids esperàvem que, amb el canvi d'aquell règim totalitari per un teòric estat de dret, els nous governants que sortiren de les urnes –ara ja homes i dones– mostrarien un tarannà més pròxim a la realitat popular i, entre altres coses, suprimirien aquelles pompes ridícules que no aportaven res en favor de la normalitat democràtica que desitjàvem.

En olor de multituds.

En principi s'observaven unes tímides actituds en eixe sentit que convidaven a l'optimisme, però, a poc a poc, i de manera progressiva, van ressorgir amb força les febres de l'arrogància, i allò de figurar va prendre de nou una importància imprescindible per a determinats dirigents –sobretot de la branca edilícia–, que ha vingut incrementant-se a mesura que la classe mediocre ha anat apoderant-se de les institucions. Per això, vint anys després de les primeres eleccions municipals de l'era contemporània, vaig escriure un poema que reflectia la realitat d'aquell moment, però que hagués sigut igualment vàlid si l'haguera escrit en l'època franquista. El text –amb alguna petita variació respecte del d'ara– fou inclòs al llibre Burrera Comprimida, publicat l'any 1999 per Edicions del Bullent:

Somnis d'un pobre home
L’autor no pretén ridiculitzar ningú. Hi ha personatges que no ho necessiten.

Quan jo siga regidor (1)
(altrament dit, concejal), (2)
aniré a la provessor (3)
en un lloc preferencial.

La banda municipal
sonarà en so d’esplendor,
tocant la marxa triomfal
al compàs del director.

I el poble dret en clamor
clamarà entusiasmat:
ací va l’autoritat!
Passa el pas del regidor
en olor de santedat.

Davant, el senyor rector,
i un acòlit per costat,
marxarà al toc del tambor
amb pia solemnitat.

Tancarà la provessor
la colla presidencial,
de la qual tindré l’honor
de ser part fonamental
disfressat de regidor
(altrament dit, concejal).

Les masses de personal,
aplaudint entusiasmades,
trencaran ben compassades
el gran soroll mundanal.
I amb almoines recaptades
per a l’asilo-hospital,
sortiran engalanades
senyoretes abillades
amb el trage regional.

La dolçaina i el tabal,
els xiquets de comunió,
i una gran congregació
del moviment parroquial,
cantaran la devoció
de la festa patronal.

Un artístic pedestal
de fina elaboració
portarà dalt el patró
tal com marca el ritual.

Però baix aniré JO
amb un trage de tergal,
mudat com un margalló,
i amb un preciós medalló
de caràcter oficial.
I amb gran volteig general,
les campanes portentoses
sonaran escandaloses
a l’aire tradicional,
reptant en vol, sorolloses,
l’harmonia musical.

Mentrestant, el personal,
prenyat d’enveja i vivor,
llançarà al vent el rumor
del pas institucional.

I el buc de massa social,
el poble dret en clamor
clamarà en clam natural:
ací passa el concejal!
(altrament dit regidor).

(1) Regidor: forma amb què, en determinats llocs, es coneix el concejal.
(2) Concejal: forma amb la qual, en determinats llocs, es coneix el regidor.
(3) Provessor: paraula amb la qual, en determinats llocs, es coneix la processó.

El tal Emiliano Garcia-Page, exalcalde de Toledo i actual
president de la Junta de Castella-la Manxa.
És del PSOE i pregona proclames progressistes, però crec que
això de presidir processons li agrada més que menjar amb els dits.

L'escenificació d'aquest poema formava part de l'espectacle Burrera Comprimida, creat a partir del poemari homònim. Com segurament han comprovat, el text sembla estar inspirat en el segle XIX, però a principis del XXI estava encara en plena vigència i, pel que es veu, alguns s'han entestat a evitar que passe de moda. Recentment hem muntat un audiovisual de durada curta (3:22) que s'alimenta amb imatges de les representacions de l'esmentat espectacle a Sagra i a la Plaça de Bous d'Ondara. La parida està inspirada en el passat més ancestral, però, com podran veure, és encara de rabiosa actualitat:

Després de les passades eleccions municipals, en molts ajuntaments –alguns d'ells importants–, els representants polítics han acordat deixar de presidir processons i de fer monades protocol·làries més pròpies de l'era medieval. Com era d'esperar, els i les bramaires peperistes han alçat el crit al cel, i clamen contra "els radicals" acusant-los d'haver-se carregat les processons i voler cremar les esglésies. I com era també d'esperar, la gent desvanida que vol continuar traient pit en olor de santedat (en alguns casos pertanyent a formacions presumptament progressistes), addueixen la seua condició de "representants del poble", i que això els obliga a sacrificar les seues humilitats vocacionals en favor del bé comú.

I és que jo, que sóc un càndid, continue pensant que els governants estan per a governar amb honestedat i amb criteri, i no per a passejar ciris ni per a inspirar pel·lícules de Berlanga.

Sí; ja sé que la foto no pertany a cap processó oficial...
Però és que no he pogut resistir-me.

«Hay muy pocas cosas: silencio y palabras.»Isabel Coixet

Text: Maria Josep Escrivài Àngela Guixot
Fotos: Júlia Llorca Tauste i Consol Martínez Bella

Setembre és el mes del poeta Vicent Andrés Estellés. Ho és des que, l'any 2010, l'escriptor Josep Lozano ens va recordar que el dia 4 de setembre de 1924 va nàixer a Burjassot (l'Horta) el que es considera el poeta més gran que ha donat el País Valencià des del segle XV. I ens va adreçar una lletra de convit, a la societat i al món de la cultura, per tal de celebrar l'efemèride amb el que ell va anomenar «Festa Estellés». La crida de Lozano ha servit, curiosament i feliçment, per traçar un fil, de poble en poble, enllaçats a la tardor per aquests homenatges dedicats en places i carrers al «fill del forner que feia versos». Divendres 25 de setembre celebràrem la FES Gandia; i divendres 2 d'octubre, la cita estellesiana ens convocà a Oliva; el pròxim dia 8 serà la Font d'En Carròs el poble encarregat d'organitzar la seua Festa Estellés, en aquest cas per primera vegada. Això sense eixir de la comarca de la Safor. Si voleu veure'n un mapa global, amb les FES recorrent el País de cap a cap, visiteu el blog Festa Estellés. Realment fa patxoca.

He vist a la xarxa que aquesta bestiola és una «libèl·lula vermella». Sense canviar de llengua, allò que, a les comarques valencianes, en diem un «parot roig». En desconec el nom científic.
L'ha fotografiat Júlia Llorca Tauste.

I ara caldria preguntar-nos què té a veure el paràgraf introductori amb els dos mots que hem triat per redactar aquesta nova entrega de «La vida secreta de les paraules». La resposta és el que podeu llegir a continuació.

Un gran poeta —entre moltes altres qualitats, segur— és aquell que sap imprimir el seu caràcter en els versos que escriu, i viceversa. De manera que arriba un moment en què les seues maneres i fins i tot una sèrie de paraules s'han impregnat de la personalitat del poeta i ja porten imprès allò que en diríem, en el cas del que ens ocupa, «Denominació d'Origen Estellés». Penseu, per exemple, en els adjectius «elemental», o «fosforescent», «assumiràs», «canyars» o «entrecuix», «fill de puta» —hi ha algun altre poeta haja utilitzat la paraulota amb més eficàcia?—. O «cànter». I «parot» i «llepassa», també.

Serreig, aferradís o herba del lladre són alguns noms comuns catalans d'açò que, a la Safor, coneixem com a «llepassa».
Imatge extreta de la pàgina Flora catalana.net

Fa dies que ens calfem el cap indagant en la forma, en l'etimologia i en la realitat exacta que designa la paraula «llepassa», aquella herba comuna que creix als marges i vores de camins —abans, sobretot, que s'estenguera la neurosi col·lectiva de ruixar-los amb herbicida—, i al final, hem arribat a unes poques conclusions:

1. Que podem trobar la paraula escrita, i per tant l'entrada de diccionari, amb la forma «llepassa» i «llapassa». És una pura qüestió de vacil·lació vocàlica provocada per la neutralització dels dos sons /e/, /a/ en els dialectes orientals; però en valencià els discriminem clarament i per això, en la nostra modalitat occidental del català, pronunciem i escrivim «llepassa». Estellés també ho feia així. Ací en tenim la prova infal·lible:

Fragment de poema mecanoscrit (i corregit pel propi autor) de L'inventari clement original, el que, una vegada editat, vàrem convenir a titular
L'inventari clement de Gandia.

2. Que als catàlegs de flora i pàgines diverses on hi ha explicacions i fotos d'espècies vegetals hem trobat moltes herbes anomenades «llapassa» / «llepassa», amb els corresponents noms científics que ací no és lloc de reproduir. Però totes tenen una característica en comú, que és la que va saber aprofitar metafòricament Vicent Andrés Estellés: que les espigues d'aquesta herba s'enganxen, o s'apeguen, insistentment, quan entren en contacte amb la roba, amb els cabells, o amb el pèl dels animals. De fet, els mallorquins li diuen, a l'herba, amb tota l'expressivitat del pleonasme, «aferradís». La forma «llapassa» procedeix del llatí lappaceus i aquest, de lappa, que en castellà, per exemple, ha donat, a més del nom del vegetal (lampazo) el del mol·lusc aquell que s'adhereix a les roques de manera quasi irreversible. El Diccionari Normatiu Valencià, de l'AVL, inclou l'expressió «apegar-se com una llepassa» amb el sentit de «buscar compulsivament la companyia d'un altre».

En aquesta foto preciosa de Júlia Llorca Tauste podem veure una espiga d'ordi bord, o de margall bord.

Recorde que, de xiquetes, quan encara es jugava entre bancals i caminals de terra, recollíem espigues —per a nosaltres llepasses també— com la de la foto i ens les llançàvem, a manera de dards, contra la roba. Totes aquelles que s'hi quedaven clavades eren nóvios que acabaríem tenint en el futur —pobres il·luses!—. Des de ben prompte teníem clar el caràcter apegalós de l'amor. Preparant aquesta entrada he anat a parar a una pàgina on s'explica, del margall bord, que «l'orientació de les arestes facilita a l'espiga sencera, o més sovint a una part d'ella, clavar-se com una fletxa a la roba o entre els pèls d'un mamífer i així transportar lluny les granes.» Deduïsc que és un dels admirables recursos de supervivència, el d'assegurar-se la reproducció, del món vegetal. I crec que no és gens desgavellat associar la particularitat anterior amb la imatge tan encertada dels versos d'Estellés reproduïts a la imatge de dalt: «[...] són com una llepassa, / van sempre amunt i avall, esmunyint-se pel cos».

Una altra fotografia de Júlia, delicadíssima, d'aquesta mena d'avena borda que, pel seu caràcter aeri, sembla que es troba a mitjan camí
entre ser dard de llapassa i ser libèl·lula..., o parotet.

La paraula «libèl·lula» té una sonoritat perfectament acordada amb la natura volàtil, lleugera, flotant... de l'insecte al qual fa referència. «Libèl·lula»: paraula esdrúixola, que conté quatre vocals diferents i un únic so consonàntic, líquid, el de la /l/, que rellisca entre els altres, i els enllaça, però tocant-los a penes. Ens pot resultar irresistible aquesta al·literació, amb efectes de filigrana poètica. Però, en la realitat de les séquies, de les sendes, de les basses, dels bancals i dels tolls, la nostra paraula, tan carregada de suggeriments entranyables, tan familiar ella i de sonoritat tan bruscament consonàntica, en aquest cas, és «parot», o el seu diminutiu afectiu, «parotet».

Un parot equilibrista, amb les seues ales d'encaix.
Foto: Júlia Llorca Tauste.

El Diccionari Català-Valencià-Balear d'Alcover-Moll apunta que el mot «parot» és un augmentatiu de «pare» i s'hi queda ben assaciat, amb açò que crec just considerar un atreviment flagrant. Joan Coromines, al seu diccionari etimològic, apunta hipòtesis diferents sobre l'origen de la paraula, però sembla que per cap d'elles no posaria la mà al foc. Com a curiositat vistosa només, ací recollirem la relacionada amb el caràcter marjalenc, o albuferenc, que remarca el lingüista, i d'ací la connexió amb els parissos, que és paraula emprada a Sueca (l'Horta) per a designar uns altres animalons «que naden pels quadros o vivers d'arròs». Més endavant, Coromines assenyala també la coincidència de «parot» amb una mena d'ocell, un pardal, o teuladí mascle.

Però, per molt que rastregem etimologies i escorcollem entrades de diccionari, no hem trobat explicació ni associació més lluminosa que la que ens va regalar —tornem-hi— el mestre Vicent Andrés Estellés, que, al mateix poema ja citat de L'inventari clement de Gandia, relaciona així «llepassa» i «parot» i defineix la primera metaforitzada en el segon, o viceversa, que no sé què és primer.

I l'una i l'altre, en un volantí poètic admirable, de tan senzill, transmeten a la perfecció el caràcter desficiós i apegalós del record:

COM UN COS D'ELEGIA, IV

Duc com una llepassa tanta pura memòria:
és una espiga inquieta i terriblement verda,
un poc aspra al principi: un parot vegetal
que em recorre la vida.

V. A. Estellés: L'inventari clement de Gandia, Edicions 96, 2012.

Crec que aquesta fotografia de Consol Martínez Bella pot funcionar com un autèntic poema visual. Precís, plàstic i essencial, com el poema d'Estellés, aquest «parot vegetal», llepassa omnipresent de la memòria.

Mireu com s'hi ha volgut recrear Àngela Guixot, literàriament i reflexivament, amb l'estil exquisit de la prosa poètica que ja la caracteritza.

Així com passen, hi ha dies que perden els seus noms. Tantes de coses que hi van ser, així com passen, no són sinó memòria omplint-se, a poc a poc, de buidor.

I així com passen, hi ha noms que enfiten tots els dies. Noms com espigues que s’enganxen a la pell i ens recorren la vida. Noms com les hores d’un rellotge sense busques que així com passen, no passen. I són memòria omplint-se de memòria. Memòria-llepassa.

Quan Bogart la mirava d’aquella manera com només Rick sabia mirar-la, ella es va adonar que necessitava fugir. I, fent-se la il·lusa, la protagonista de Casablanca, va triar fugir. Prou que sabia, però, que no basta un avió ni creuar la mar quan és a la pell, al fol·licle inflamat de cada pèl, que s’hi aferra, la memòria-llepassa. Prou que sabia que els dies, tots els dies, li vindrien enfitats. Que tindria París a la dutxa, París escurant, París tornant de la botiga, i París entre els fulls del diari. Fins i tot quan un vent, girat de sobte, li fera voleiar el barret i, percaçant-lo, haguera de creuar el carrer, un poc espantada, fent parar els cotxes... fins i tot en aquell moment tindria París. Quotidianament i en totes les coses, com una llepassa, sempre tindria París.

Som un tot de memòria collida a manolls de records que no sempre triem: no poden sedassar les espigues que se’ns claven a la pell. No podem. I és potser per això que Ingrid Bergman va dir que per a ser feliç només cal tindre bona salut i mala memòria.

A. G.

Un moment de la Festa Estellés Gandia, fotografiat per Àlex Oltra.
El lloc de celebració, la plaça del Rei Jaume I. Ens hi acompanyà, en la part musical, el cantautor Carles Pastor.

I aquesta és una instantània de la III Festa Estellés a Oliva,
celebrada el dia 2 d'octubre, a vora de la cripta de l'església de Santa Maria.
L'acompanyament musical anà a càrrec del cantautor Martí Jover.
Foto: Joan Andreu Gascó Cardona.

Entregues anteriors de «La vida secreta de les paraules»:

Corfoll

Bruixa

Ullal

Puput

Grau, escar

Per Salvador Bolufer

Ara fa cinc anys des d'aquell 9 de novembre de 2010, quan el Burribloc que ara tenen entre ulls va veure la llum per primera vegada. Aquell dia era dimarts, i divendres següent hi havia programada una representació d'El cantar de la burrera al teatre Micalet, del cap i casal. Com a components del referit espectacle, consideràvem escassa la divulgació que s'havia donat a l'acte; les tarifes de publicitat a l'ús resultaven massa cares per a nosaltres; les xarxes socials, com ara Facebook o Twitter, encara tenien molt poca repercussió; els mitjans de comunicació públics no estaven per la labor de donar suport a les veus en rebel·lia, i només alguns amics de la premsa escrita, propietaris de blocs personals o veus amables com la d'Amàlia Garrigós, es prestaven a donar un ressò gratuït perquè el nostre cartell arribara a la ciutat de València i a les seues rodalies més pròximes.

Primer logotip que utilitzàrem per a promocionar l'espectacle
EL CANTAR DE LA BURRERA

De sobte em va venir al cap la idea de tenir un bloc propi; possiblement vaig patir algun ataquet de candidesa il·lusa i pensaria que, amb aquest invent, el nostre reclam publicitari arribaria fins als racons més recòndits de les nostres geografies més llunyanes. Pensat i fet. No em va resultar gens difícil activar el bloc ni descobrir els requisits mínims per a formalitzar publicacions, si bé tardaria un temps a descobrir les principals possibilitats de disseny i edició que ofereix Blogger. I així, en un tres i no res, el món sencer tenia al seu abast aquella primera entrada: LA BURRERA CANTA AL MICALET. Confesse que em vaig sentir com un xiquet amb bicicleta nova.

Primera estampa que vam inserir al Burribloc.

Inicialment vam pensar que el joguet que acabàvem d'estrenar serviria només per a promocionar les nostres activitats artístiques i per a emmagatzemar material i curiositats, no solament dels espectacles i dels treballs discogràfics que portàvem entre mans, sinó també de les polifacètiques intensitats de la nostra BURRERA COMPRIMIDA, una insòlita organització clandestina de trajectòria dilatada i d'història turbulenta.

Però molt prompte vam comprovar que la nounata activitat internauta podria servir per a moltes coses més, i així ens vam engolosir a escriure i a publicar descarades literatures, atrevides il·lustracions i gramàtiques divertides. Molt prompte es va implicar en la causa la nostra Maria Josep Escrivà, qui amb el seu potencial humà i literari va aportar al burribloc fortes dosis de qualitat, professionalitat i saviesa. Posteriorment, l'esmentada dama del Grau vincularia al burriespai el bloc PASSA LA VIDA, conegut també com el "Pulcribloc" de Bucomsa, en referència a la pulcritud que caracteritzen els treballs que publica Maria Josep. I amb aquesta aportació, la xarxa de blocs que componen el nostre espai telemàtic abastava un nivell que no havíem imaginat per a res a l'hora de parir la idea.

Audiovisual d'autofelicitació pel nostre IV aniversari.

La nostra xarxa compta en l'actualitat amb cinc ubicacions blocaires, on s'ordenen i es desenvolupen les diferents temàtiques i estils que contempla el Burribloc, i des d'on es pot accedir a cadascun dels serveis que hem pogut i sabut habilitar (hi ha disponible un BURRÍNDEX per a facilitar la recerca). En conjunt hem rebut durant aquests 5 anys unes 135.000 visites, 40.000 de les quals pertanyen als darrers 12 mesos. Hem publicat al voltant de 350 entrades, a més d'una gran quantitat de gadgets i pàgines informatives, burrículums, fotos, curiositats i espais multimèdia, i també una CARTELLERA AMIGA que actualitzem cada dia, on es recullen els cartells que arriben al nostre abast sobre actes socioculturals benintencionats que se celebren pertot arreu de la nostra geografia. Disposem també d'un BURRIGRUP al Facebook, on algunes de les 1.200 persones que el componem venim utilitzant-lo amb una certa freqüència per a publicar alegries esporàdiques, indignacions justificades, reflexions puntuals o parells de coces clandestins.

Les aportacions a la causa i la freqüència d'entrades noves depén de les disponibilitats de les persones que alimentem la criatura, però sempre hem procurat mantenir viva la flama espiritual del burribloc i la intencionalitat que la sustenta.

Moltes coses han passat des d'aquell dimarts, 9 de novembre de 2010; vam viure la caiguda de l'infeliç de Zapatero i també la d'un desbaratat Camps, aquest últim un any després d'haver arrasat en unes eleccions amb unes llistes plenes d'imputats; hem rist i hem plorat les bravates de Rus, Fabra el de l'aeroport sense avions, Serafí, Blasco, Cotino... i també hem assistit al seu enderrocament; hem suportat les moniatades incompetents de l'altre Fabra i de tot el seu seguici de llepaires; hem malparlat dels fatxes i dels corruptes que ens treien a ballar a diari, i ens hem divertit amb els encerts i amb les bones ventures de la nostra gent; vam presenciar la irrupció al poder d'un dels governs més nefastos i mediocres que ens podria caure damunt, i ara esperem celebrar molt prompte l'enfonsament d'aquesta colla de bufanúvols incapaços i caducs que ens han portat la ruïna social i econòmica.

Han passat anys, cinc anys. I, efectivament, han passat moltes coses.

Tarja d'autofelicitació del V aniversari del Burribloc.
Per molts anys.

Per Salvador Bolufer

L'any 2008, la Falla Sagrada Família-Corea de Gandia publicava "La Bíblia en vers", un experiment poètic que vaig escriure amb l'única intenció d'explicar la falla d'aquell any, però que acabaria marcant un punt d'inflexió en el desenvolupament de la meua tasca creativa en favor de la poesia satírica. Amb la idea pretenia exposar irònicament tot allò que es volia criticar, però fent paral·lelisme amb les històries que conta la Bíblia. Així, per molt exagerats que foren els meus plantejaments, difícilment podrien superar les fantasies al·lucinants que contemplen les Sagrades Escriptures, algunes d'elles considerades dogmes de fe per l'Església Catòlica. Pensava jo que, si la gent creia que un home barbut havia obert en canal les aigües del mar Roig amb un garrot de fusta, també podria creure la matèria corrompuda que jo contava entre versos perversos que, amb el pas del temps, han resultat premonitoris.

Il·lustració que acompanyava una de les meues burreres poètiques

publicades al llibre de la Falla Sagrada Família-Corea.

Es tracta d'un muntatge de Jordi Garcia Polop, sobre una foto

de Javier Alborch amb la meua estampa de trobador apocalíptic.

El treball en qüestió contemplava els principals episodis del Gènesi i l'Èxode (i també d'altres llibres imaginaris, com ara l'Èxtasi, el Sífilis, el Proxilaxis, l'Anorexis...), des de la Creació fins al Judici final. "La fi del món"és, lògicament, un apartat que no podia faltar en aquesta estrambòtica parida. Huit anys després he rellegit aquells versos i he vist que encara són de rabiosa actualitat, motiu pel qual m'he decidit a republicar-los ara i ací.

Aleshores em vaig inspirar en els elements que provocaven les cridadisses apocalíptiques del moment, i que aprofitaren l'inici de la crisi econòmica (o l'estafa) que ells mateixos havien provocat, per a rebentar la bambolla en mans d'un infeliç —Zapatero—, que no sabia com traure's allò dels dits, i va acabar fent sonar les campanes de l'infern, agenollat cara a la Merkel i en favor de la santa inquisició dels mercats. No sé si els temps actuals són pareguts, però sí que sé que els escenaris i els actors són els mateixos, encara que l'obra que es representa siga distinta: bisbes i canonges proclamant catàstrofes i intentant induir els parroquians a votar dretes; bramaires divulgant estupideses que no se les creuen ni ells; poderosos controlant la potència mediàtica dels mitjans de comunicació (resulta sospitós, per exemple, que l'amo de La Razón ho siga també d'Antena 3 i de La sexta); Bertins Osbornes aprofitant programes atorgats per la televisió pública per a pregonar el seu puto vot; patriaferits reclamant proeses bèl·liques per a apegar amb pegamín una Espanya feta péntols...

Un altre muntatge de l'amic Jordi Garcia Polop.

En aquest cas va utilitzar la meua cara per a revestir

la figura d'algun dimoni emplomat.

En fi... heus a continuació el poema esmentat. Si tenen a bé llegir-lo, ja em diran si aquells versos de fa huit anys podrien haver-se escrit la setmana passada:

LA FI DEL MÓN

(deliri crepuscular)

Diu la història que el profeta Malaquies

fou un home d’obstinades obsessions,

que al compàs de literàries profecies

divulgava extravagants monomanies

i augurava retronades prediccions.

Però un dia, combatent les temptacions

instigades pel dimoni Llucifer,

va predir la fi del món entre visions

i va escriure tan brutals suposicions

sobre un rastre inesgotable de paper.

I llavors es va espantar el galliner

entre els clams dels populistes exaltats

que agitant entre els engruts d’un gran merder

induïen el qui fóra menester

a punir la redempció dels seus pecats.

Els sicaris, revestits d’autoritats,

van pensar aprofitar tal ocasió

d’arremetre contra tots els renegats,

acusant-los de dimonis emplomats

que volien pervertir la població.

I després vingué la Santa Inquisició

prevenint el malefici sempitern,

i amb l’excusa d’abolir la corrupció,

certs canonges s’assignaren la missió

d’enviar tots els dimonis a l’infern.

Els profetes que ens ofrena el temps modern

ja no parlen de les penes turmentoses

que originen els penars del foc etern;

ara invoquen el seu propi desgovern

i ens auguren punicions escandaloses.

I entre COPES de begudes tendencioses

i amb els brindis de “losantos” innocents,

es dibuixen les senderes tenebroses

sota el ritme de sonates vergonyoses

compassades entre vells ressentiments.

Brollen brolls de patriotismes estridents

vertebrats a cops de punta d’escopeta,

on s’albiren els motius més aparents

d’imposar sobre aquest món altres corrents

i girar-lo a puntellons cap a la dreta.

Jo no sé si ha de venir un nou profeta

que predique amb noves aures de bonança,

i acarone les paraules del poeta

permutant el conformisme en la desfeta

pel caliu de la il·lusió en la benaurança.

Car, si els pobles recuperen confiança,

moltes coses deixaran de ser com són.

Mes, si un dia els homes perden l’esperança,

els dimonis prendran forces de venjança...

i les hores marcaran la fi del món.

Salvador Bolufer

Amb aquesta memorieta històrica i histèrica acomiadem l'any 2015. Des del Burribloc de Bucomsa desitgem un 2016 replet de felicitats i de bones ventures per a tots vostés i per a tots nosaltres. ELLS, que s'apanyen. Amén.

Aquesta foto està extreta de la realitat.

Per tant, no es tracta de cap muntatge faller.

Per Salvador Bolufer

La detenció de l'esperpèntic Alfonso Rus –el gracioset– el passat 26 de gener, va desmantellar definitivament el búnquer de poder que durant molts anys ha regentat aquest bufanúvols xativí. L'endemà d'aquella detenció –escenificada al més pur estil de les pel·lícules de Berlanga– el no menys esperpèntic Arturo Torró, exalcalde de Gandia i, segons diuen, amic personal i soci del gracioset en qüestió, dimitia com a regidor de l'ajuntament de Gandia, i assegurava que ho feia perquè li havia guanyat un litigi a Bankia i volia dedicar temps a la seua família (és a dir, que si no hagués guanyat la tal querella, no haguera calgut deixar de ser concejal per a dedicar temps a la família... (?)). Després d'acomiadar-se de l'ajuntament, don Arturo es va pegar un bany de multituds quan va renunciar al seu càrrec de president local del PP i la tal renúncia fou rebutjada per unanimitat per la "gran família" pepera gandiana. Però, ai dolor!; encara no s'havien secat del tot les llàgrimes d'emoció per aquella mostra d'estima i solidaritat, quan la caporala Isabel Bonig, des de València, va ordenar la destitució immediata de Torró com a president de l'esmentada "gran família". Su gosso en un posso.

La curiosa història de l'enlairament de don Arturo de la mà d'Alfonso Rus –el gracioset– va començar al voltant de l'any 2004. Llavors era don Fernando Mut el líder del peperio gandià, però ja rondaven entre penombres certes maniobres encaminades a defenestrar el susdit líder en favor de "l'emergent" Torró. Als llibrets de la Falla de Corea dels anys 2005 i 2006 vaig satiritzar sobre aquest assumpte amb una sèrie de burreretes poètiques que van acabar resultant premonitòries. I l'any 2007, a tres mesos vista de les eleccions d'aquell any, vaig parodiar entre versos aquella defenestració, que ja era un fet oficial.

Fragment d'un dels dibuixos d'Àlex Seguí que il·lustrava l'explicació
de la Falla de Corea de l'any 2007.

El monument faller d'aquell any es basava en figures representatives del vell oest americà, i per això fou canalitzada la crítica sota el lema: UNA DE L'OEST (la llegenda de Manitú). Per a dotar de més realisme les textures de les escenes centrals, vaig escriure els versos amb el mateix format dialèctic que solen usar els indis en les pel·lícules. Vaig tenir a mal denominar VALINDIÀ eixa manera de parlar, la qual semblava ser una mescla de l'algonquí –llengua indiana que presumptament parlaven les tribus de l'època– i el valencià amb caràcters rebordonits.

Altre fragment d'un dels dibuixos de Seguí que il·lustraven
la farsa poètica "UNA DE L'OEST. La llegenda de Manitú",
on pertany la paròdia LA PP DE LA PAU.

I amb els referits ingredients vaig plantejar la paròdia que pretenia. Només faltava rebatejar els elements, les ubicacions i els personatges protagonistes de la història, i adaptar-los a la nomenclatura valindiana. Aquest fou el resultat de la tal adaptació:

RUS-TIC-MAN: Alfonso Rus (el gracioset).
NOM CALLAT: Fernando Mut (indi-pendent).
TORRO ASSENTAT: Arturo Torró (cabota de llista).
PEPJAUX:Tribu valindiana d'on RUS-TIC-MAN era Gran quefe.
EL LLIRI BLAU: Poblat on s'ubicaven els rostres pàl·lids del PEPJAUX.
LA PP DE LA PAU: Pipa que es fumaven els del PEPJAUX amb diners de tots.

I amb tot això, aquest fou el resultat de la parida:

LA PP DE LA PAU

Romança de l'indi-pendent.

Mi voler contar sussuït

que provocar gran sarau;

dir a mi que ha succeït

al poblat del “lliri blau”.

RUS-TIC-MAN, guerrer molt brau,

ser gran jefe socarrat. (1)

Quan armar-se gran cacau

fumar PP de la pau

i bufar pit botinflat.

RUS-TIC-MANser delegat

del PEPJAUXelegit

per triar a punta dit

proper jefe candidat.

Gran guerrer abans citat

enviat per MANITÚ,

dir ben clar a NOM CALLAT

com Mariachi desbocat

cantant “Cucurrucucú”:

“No voler que mani tu...!!

Tu ser toro desbravat...!!

Cap de llista ser algú

com el gran TORRO ASSENTAT.

Tu no parlar, NOM CALLAT...!!

Ara fer mut i xitons!!

i acatar les decisions

que acordar autoritat...

No voler més discussions!!”.

“Tu voler tocar collons!!

–contestar gran NOM CALLAT–.

Mi no tenir voluntat

d’abaixar-me pantalons...

Tu donar explicacions

però ser poc convincent;

si no canviar el corrent,

a properes eleccions

mi serà indi-pendent”.

RUS-TIC-MAN, que ser pudent

com un xiquet galipau,

dir... “Mi ser el president

de provincial campament

del poblat del lliri blau.

Tu parlar llengua de frau

que espantar l’electorat.

Tu quedar defenestrat...

Ja no ser gran guerrer brau

ni fumar fum socarrat

de la PP de la pau!!

Així, doncs, jo dir-te JAU!!”

(que vol dir “adéu-siau”).

TORRO ASSENTAT, a qui plau

el regust de candidat,

pronunciar un altre JAU!!

mirant el gran socarrat...

...NOM CALLAT que talla clau

remugar replicant... AU!!

I pirar-se cabrejat...

Per no dir ni AU!! ni JAU!! (2)

jo concloure dient XAU!! (3)

...i ser sussuitacabat.

(1) “Socarrats” és un hipocorístic simpàtic amb el qual es coneixen els habitants de Xàtiva, ciutat d’on era “Gran Jefe” el nostre heroi.

(2)“Jau” és una onomatopeia de salutació indiana que no ha de confondre’s amb la tercera persona del present indicatiu del verb jaure. Per a pronunciar aquest colp fonètic correctament caldria aplicar l’efecte de la “j” castellana (jjjjj) i, per tant, hauria d’escriure’s “hau”, però ho hem deixat així perquè ho entenguen els lectors madrilenys.

(3) Adaptació fallera de la paraula italiana ciao, que significa “au!!” (adéu). En alguns llocs aquesta expressió (xau) té un altre significat més vulgar, però no volem explicar-lo per a no ferir la susceptibilitat dels teclosos.

Escena de LA PP DE LA PAU,
vista per Àlex Seguí.

Ja saben que després d'allò, don Fernando Mut (Nom callat) va muntar una plataforma indi-pendent que va tenir un èxit electoral considerable; però el pacte contra natura que va concertar amb l'alcalde Orengo, del PSOUX (Bufal'l lo blanc en la ficció), amb qui havia mantingut una enemistat acarnissada durant la legislatura anterior, va acabar com Camot i va propiciar la debacle electoral dels esmentats pactaires en favor del Torro assentat. El sr. Mut –de qui diuen que és millor arquitecte que polític– es va apuntar posteriorment als Ciudadanos d'Albert Ribera (Espanyeta) i es perfilava com a líder de totes les aldeesvalencianes, però va dimitir del càrrec en ser imputat pel cas Innova.

Han passat moltes més coses des d'aquella PP de la pau; temps hi haurà per a contar-les. L'empastre que hem heretat és d'eixos de repica'm el colze, però ens consola saber que de tot allò ja no queda estaca en paret...

... i que, malgrat tot, l'Auir continua il·luminat per la gràcia de la natura que l'ha vist nàixer.

I colorí colorat, aquest conte s'ha acabat (de moment).

Aquesta il·lustració no pertany al llibre de Corea.
És una estampa real on el guerrer Torro Assentat
(en aquest cas Torro Espatarrat), a manera de gracieta,
va fer una prova de trial a la Fira del Motor de Gandia,
l'any 2015, en plena campanya electoral.
El bac que va pegar era propi d'una pel·lícula dels Marx.
Ríanse conmigo, publicava don Arturo al seu Facebook.
Doncs això mateix vam fer. Descobrir noves maneres
de fer el ridícul.

Per Salvador Bolufer

Novament enguany he tingut el gust de col·laborar en el llibre(t) de la Falla Malva, d'Alzira, i ho he fet amb unes gramàtiques burres que he tingut a mal intitular "Carta de comiat amb sentiment diferit". Es tracta d'una carta d'adéu al senyor PePe, en desagraïment pels seus 20 anys de ruïna al País Valencià.

Tro d'avís—títol habitual de la susdita publicació—és un dels llibres fallers més ben considerats pertot arreu del món, tant pel seu tractament editorial i lingüístic com pel nivell literari dels seus continguts. L'edició d'aquest any ha merescut per enèsima vegada el 1r Premi del concurs de Llibrets de la Generalitat Valenciana, motiu pel qual felicitem amb alegria els malvers (que no malvats) de la Malva.

Heus a continuació l'esmentada carta al senyor PePe, enquadrada en l'apartat "Primavera del poble" del llibre(t) en qüestió. Curiosament, unes pàgines després del meu parell de coces hi ha un article de l'anterior Consellera d'Educació, però eixe no ens pertoca a nosaltres penjar-lo. Cadascú que es penge el seu:

Portada del llibre(t) de la Malva.
Autor: Santiago Sancho.

CARTA DE COMIAT AMB SENTIMENT DIFERIT

Fins mai més, senyor PePe

Distingit senyor PePe:

Li escric aquesta carta de comiat amb l’única intenció de donar gust a la meua ploma jugarrita, i ho faré amb tot el respecte que la meua ètica em permeta, però amb tot el sarcasme que la gramàtica fallera em reclame. És possible que, a vosté, no li agrade aquesta simpàtica iniciativa, sr. PePe, però li confesse que no porte cap intenció d’agradar-li ni de consolar la fúria histèrica que ara mateix l’embarga (no sé si li embargaran alguna cosa més), i a més, si jo m’he passat vint anys aguantant les seues cartes de presentació, les seues bravates esperpèntiques, les seues censures enfebrides i les seues ofrenívoles proclames, és de justícia que ara m’aguante vosté aquesta impudícia epistolar amb motiu del seu celebrat adéu. Estic segur que m’entendrà.

Em vénen al cap historietes de quan jo era un adolescent, i els llepaires dels seus progenitors, franquistes ells, em titlaven de “mal bitxo” i de subversiu perquè cantava cançons protesta; i bufaven l’orella a mon pare advertint-lo que jo era una ovella desencarrilada, o als directius de l’empresa on treballava per a veure si em posaven alguna palleta a l’ull. També recorde aquella època coneguda com “la Transició”, quan els seus afins i padrins es van apuntar a l’orgia de democratismes divertits que s’havia posat de moda –quin remei–, i entre renills doctrinaris i aliances populistes, bregaven perquè les fites de la tan anhelada llibertat s’ajustaren a la mida de les seues monomanies reaccionàries. Aleshores, sr. PePe, vosté i els seus parroquians patriaferits, sempre tan ocurrents, solien vituperar els que qüestionàvem la intencionalitat de les seues martingales argumentals tractant-nos de gentola marginal i “anti-tot”.

Però el punt que marcaria l’inici de la seua etapa gloriosa no arribà fins l’any 1995, sr. PePe. Fou llavors quan les seues hosts conqueridores, a l’empar d’un Estatut de pa i botifarra que havien maquinat a Madrid, prengueren els feus valencians en clamor de multituds i en olor de santedat. Una escampada de paladins s’acomodaren al llarg i a l’ample dels nostres territoris; els oportunistes més espavilats i els que estaven en política “per a forrar-se” prenien força en el si de les institucions; forasters vinguts de fora i valencians vinguts de dins, a colp de fanfàrria i autobombo, repartien fum de canyot entre càntics de riquea, prosperitat i agua para todos; ofrenaires ressentits i bufanúvols exaltats s’inventaven valencianies de xaranga i pandereta inspirades en els tebeos del Capitan Trueno, i un autèntic exèrcit d’especuladors ocupaven el regne conquerit, i mamprenien el procés d’un progrés que acabaria convertint-se en un dels desastres més lamentables de tota la nostra història. No sé si recordarà quan alguns vam ser acusats per vostés de ser “antiprogrés” (quines paraulotes ens deia, sr. PePe), perquè, entre altres coses, vam advertir de les borrasques tenebroses que envoltaven Terra Mítica..., aquell delirant invent que molta gent qualifica com la primera de les estafes del cicle.

Estampa que il·lustra aquesta carta de comiat al senyor PePe.

Després vingueren ciutats de la llum, i palaus de tota classe, massacres mediambientals, riuades de formigó, carreres de cotxes, visites del Papa, copes americanes, aeroports sense avions, llibreries sense llibres... Fins que l’esclafit immobiliari que advertíem els “antiprogrés” els va deixar amb les vergonyes a l’aire, sr. PePe... i vingué la trama Gürtel, i Brugal, i Emarsa, Taroncher, Nóos, Blasco, Fabra, Valmor, Over Marketing... i les llistes plenes d’imputats... i la dilapidació de la banca valenciana... i aparegueren les retallades, i els impagaments, les obres paralitzades, els encobriments, les demandes, i una sèrie de fallides i desfetes en cadena que conclogueren amb el vergonyós tancament de RTVV, amb un deute reconegut equivalent als dos-cents mil milions de les antigues pessetes que, segons pareix, provenien de putiferis diversos i d’autobombos propagandístics. Catalanistes i ecologistes (“cologistes”, segons els seus llepaires més rudimentaris) eren alguns dels blasmes que vostés ens dedicaven en els temps en què els duros botaven, però, quan l’empastre ja era un fet, ho van apanyar millor elevant-nos a la categoria d’”antisistema”.

Capçalera d'"El Falleril Valensiano", de l'aldea d'Alzira.
Un dels suplements del "Tro d'avís".

I per fi, sr. PePe, quan ací ja no quedava estaca en paret, les tribus de corruptes ens treien a ballar a diari i el clamor popular definia el País Valencià com a “Terra de saqueig”, vosté, la sra. PePa i tots els PePitos i PePites que pasturaven pels camps de la mediocritat i l’analfabetisme funcional van parar amb un bac al carrer. I vostés, en lloc de donar pas a gent capacitada per a representar una dreta dialogant i moderna, continuen entestats a clavar claus per la cabota i a rebentar totes les barreres del cinisme i del ridícul espantós. I nosaltres, sr. PePe, els seus modestos damnificats, que a penes hem pogut tocar-li un poquet els cataplins durant 20 anys, ara som per a vostés radicals perillosos, a més d’independentistes, extremistes, separatistes, laïcistes... i de todos los santos.

Jo sé que tot açò és dur per a vosté, sr. PePe; però si se n’hagués anat a casa quan el vaixell va començar a fer aigua pels 4 costats, mal que fóra per raons humanitàries, ara no ens veuríem en aquesta situació. En avant podrà dedicar-se a fer altres coses (a cavar soques, per exemple); tinga vosté la sort que meresca. I si em permet un consell, no es disguste quan veja els seus lleponets encarar la llengua cap a un altre costat, o els seus testaferros ofrenant favors als mandataris que estiguen de moda. I no es malhumore si nota que les multituds deixen d’aclamar-lo. Tinga en compte que la vel·leïtat humana també compta en política, i d’això són vostés autèntics experts.

Adéu, sr. PePe; fins mai més. Llarga vida a vosté per a purgar els seus despropòsits, i a mi per a poder-ho veure.

Au!

Salvador Bolufer

Servidor de ningú

Per Salvador Bolufer

La paraula "republicar" fou incorporada a l'argot burrocomprimit per a indicar el fet de tornar a publicar una publicació que ja havia estat publicada anteriorment. I fem aquest aclariment perquè, en contra de la lògica, l'esmentat verb –republicar– no s'inclou en cap diccionari mínimament oficial, i això ens fa pensar que la paraulota en qüestió ha estat segrestada per algun acadèmic monàrquic, temorós que el seu ús provocara inspiracions republicanes. Si vocables com "reposar" (tornar a posar), "rearmar" (tornar a armar), "refer" (tornar a fer), "retirar" (tornar a tirar), "referir" (tornar a ferir) o "rebentar" (tornar a bentar) formen part de les oficialitats acadèmiques, ignorem per quina raó es dóna aquest greuge comparatiu que ens obliga a utilitzar el referent "republicar" de manera clandestina i amb caràcter putatiu.

Lo tigre de Benissanó

Dijous passat fou l'aniversari de la proclamació de la II República espanyola, i això va motivar que molta gent coneguda adornara els seus dominis del Facebook amb comentaris i al·lusions en favor de tan recordat esdeveniment. Vaig pensar que estaria bé incorporar-me a la festa, "republicant" alguna gracieta marca de la casa i fent valdre la parida abans explicada per a enllustrar la idea. Com que els noticiaris del matí no paraven de recordar les novetats esperpèntiques dels últims dies –els papers de Panamà, les tramoies del ja exministre Soria, les innocències de l'alcalde de Granada, les alegries de Mario Conde (segona edició), els draps bruts de Manos Limpias...– em van venir al cap els soliloquis que s'inspiraven en les desventures de l'exmandatari Serafín Castellano –Lo Tigre de Benissanó– i de tot el seu entorn peperil, i vaig decidir "republicar" alguna d'aquelles gramàtiques que entre els anys 2014 i 2o15 publicàvem al Burrigrup amb certa regularitat. Recordem que l'esmentat personatge –el paladí Serafí–va ser durant molts anys un dels pilars clavillats que sostenien les misèries que ara estem purgant entre tots. La condició de xarlatà oficial de la panda que ostentava aquest politicastre, a més de la seua ridícula manera de ser i de fer, va propiciar que l'elegírem com a víctima propiciatòria de les susdites cosconelles literàries.

Arsa, pelili!!

Així doncs, vaig seleccionar un parell de parells de coces que veieren la llum l'estiu de 2014. Un d'ells, el vam intitular "La Maredeuota" (referència carinyosa que solem dedicar a Rita Barberà), i el destinàrem a enraonar de manera fictícia amb Serafí sobre el canvi de la llei electoral que pretenia la peperada més rància per tal de perpetuar-se en el poder (lògicament, la Maredeuota en qüestió era una defensora acèrrima d'aquest projecte indecent). L'altre soliloqui –"Estampa d'un paladí"– cantava i contava la inutilitat del càrrec que llavors ostentava Lo Tigre de Benissanó, i glossava la ridiculesa instal·lada en aquesta classe de personatges de manera permanent.

Per raons que ara no vénen al cas no vam republicar les esmentades republicacions el dia de la República, però ho fem ara sense ruboritzar-nos ni un pèl per la demora. Al cap i a la fi vivim en un món on les demores ho demoren tot, on els burros encara volen i on els núvols ni plouen ni deixen ploure; un país on eixim a corrupte per dia, on els processos judicials no s'acaben mai i on els lladres mai no tornen els diners que han robat; un país d'un món que viu agenollat als peus dels mercats especuladors, on es permet que bandades de persones innocents s'enfonsen en fangs de misèria, o naveguen en pasteres a mercé de les aigües clandestines.

Com sol dir-se en l'argot popular, açò és una autèntica casa de putes.

Espècies en perill d'extinció

LA MAREDEUOTA

29/07/2014

Com va l'estiu, Serafí? Vas de mar? Vas de muntanya?... o tu espantes la migranya postrat en un balancí, Serafí?

Tinc entés que els maquinòlegs del teu partit peperí s'ajunten a la piscina del xalet de no sé qui per ordir una tramoia de caràcter lleoní, que permeta una cagada on el cap de la manada de la llista més votada siga alcalde perquè sí. I així, Serafí, que alguns tèrbols minifundis del vostre entorn genuí, aclaparen alcaldies amb penoses minories, sense pacte ni confí. I això vol dir, Serafí, que us caldrà fer virgueries i algun que altre volantí, perquè les tals minories es passen per baix cameta els pactes que a cosa feta surten de les majories. I us caldrà canviar la llei, amb martingales terribles i amb un toc de cara dura, per a dictar, impassibles, que les mocions de censura siguen tasques impossibles... I us caldrà clamar que no, on abans clamàveu sí, Serafí.

Rita –la Maredeuota– renilla com un rossí, quan li diuen que molt prompte finirà el temps i el descompte de ser l'alcalda, per fi, del comunal valentí; i ella és capaç, Serafí, amb la quinta part dels vots, d'enlairar-se amb serpentí dels parroquians i els devots. No ho consentes, Serafí, que eixireu tots a calbots; bufen vents en remolí que vénen d'allà i d'allí... i si encara esteu ací quan vinguen les maresmeues, no em dónes la culpa a mi, Serafí. Eixa llei electoral cal canviar-la, això sí; però no heu de ser voatros designats per a tal fi. Ens heu enganyat, Serafí... i heu armat un bon empastre al país on jo nasquí. Ara cal que us retireu, Serafí; que torneu a casa vostra a cremar fums de canyí, a cavar soques silvestres... o a tocar-se el flautí, Serafí.

Il·lustració del dia: Vídeo (30 segons) amb Rita –la maredeuota– fent el ridícul tirant coetets de bac com un munyicot, amb roba de cos de bomba i amb cara d'alegries contentes. De tu a mi, Serafí; no trobes que açò és la fi?

ESTAMPA D'UN PALADÍ

23/07/2014

No et veig el pèl, Serafí. No sé si estàs allà o estàs allí; però al cap i a la fi, Serafí, jo sé que estàs... ençà, enllà o aquí. I també sé, Serafí, que el càrrec que ostentes hui és com el fum del canyí... Res per allà..., res per ací (que no serveix per a res, segons l'argot populí); però és un càrrec ben mirat, elitista, ben pagat... i també molt adequat per a fer el figurí revestit de paladí. A més a més, Serafí, no sé si per castís valentí o per fraret pelegrí, tu has sigut part del consell, des del temps del cap Zaplana fins que el bleda mandarí t'espolsà del seu camí. I per això, Serafí, escriuràs la teua història entre els fums de vanaglòria d'un desastre gegantí. Ho heu fet tot pols, Serafí!... heu fet xixines i péntols del país on jo nasquí!

Els teus companys de desfeta del peperal peperí, ara renillen bravates de caràcter populí, i rebufen autobombos mesclats amb suc de verí, Serafí. Però molta gent ja es burla del ridícul genuí que practiquen a diari els del teu partit afí: Mariajo, la maredeueta... el bufonet xativí... Rita, la maredeuota... el president interí... i un grapat d'ofrenaglòries del corrupte adulterí, Serafí.

Per rematar l'estructura del soliloqui de hui, he demanat al Pintat, home de bon pedigrí, que em regalés l'estampeta d'un ressonat paladí. I el Pintat em regalà allò que li demaní (o és "que em regalí allò que li demanà?"), i després m'ho envià, amb un text que deia així: "Heus l'estampa del Pintat, disfressat de Serafí".

Estampa d'un paladí

Fins ací arriba aquesta republicació. Disculpen vostés les caguerades de gavina que s'escampen entre les meues gramàtiques burres, però és que, després de 20 anys, els arbres caiguts donen per a molta llenya.

Capítols anteriors:

L'ESCOPETA RECHONAL (5) febrer 2015
EN OLOR DE SANTEDAT (4) / novembre 2014
LO TIGRE DE BENISSANÓ (3) / agost 2014
COSCONELLES LITERÀRIES (2) / agost 2014
SOLILOQUIS AMB SERAFÍ (1). Diligències prèvies / juliol 2014

Serà el proper divendres, 20 de maig. A la Casa de Cultura de Pego (la Marina Alta, País Valencià) tindrà lloc la presentació del llibre Serena barca, de Maria Josep Escrivà. La nostra Maria Dolors Pellicer introduirà l'acte, i tot seguit, l'autora "defensarà" la seua poesia de viva veu, tot oferint un recital en companyia de la bonica rotovina M. Àngels Faus i la seua flauta travessera. Un pardalet ens ha dit, així mateix, que tot això es completa amb la col·laboració especial i amiga del poeta Carles Vicent Siscar.

L'Ajuntament de Pego, des de la seua Regidoria de Cultura, i amb el suport de la recent creada Atzaïla Associació Cultural, han organitzat amablement la presentació del llibre publicat per Edicions del Buc.

Ens complau de manera especial l'esmentat esdeveniment. Maria Josep Escrivà és un dels pilars fonamentals d'aquesta burricasa, i amb ella compartim afectes i complicitats des de fa anys, a més de l'admiració com a persona i com a poeta que la susdita dama del Grau ens desperta. Però a banda dels expressats motius, puc dir, amb lletra ben alta i sense por a fer botiges gramaticals, que Serena barca és una potència literària d'eixes de tronar i fer ploure. I com que a Maria Josep li agrada fer sonar la paraula poètica, aquestes presentacions solen perfumar l'ambient amb tota la màgia sonora del poemari.

M. Àngels Faus, "bonica rotovina", en acció.
Foto de Jordi Solà Coll. Gandia, 26 de febrer de 2016.

Després d'una gestació llarga i molt treballada, Serena barca va veure la llum el passat mes de febrer. Ha pagat la pena esperar. Des de llavors ençà molt s'ha parlat —i ben parlat— d'aquesta joia impagable (i més encara que se'n parlarà). Com a mostra, reproduïm a continuació unaentrevista que Xavier Aliaga va fer a l'autora de l'obra en qüestió per a la revista El Temps.

... I és que, Maria Josep Escrivà, on posa el cor posa la ploma.

Maria Josep Escrivà, "dama del Grau".
Foto de Joan Faus. Gandia, Teatre Serrano, 13 de novembre de 2010.

Xavier Aliaga. El Temps, 13 d'abril de 2016

El concepte de Serena barca arranca d'una bellíssima fotografia de Natxo Francés amb unes barques encallades a la platja.

La fotografia ve de lluny, d'un passeig l'any 2005. Natxo i jo som persones molt conscienciades en la lluita mediambiental i volíem dur a cap un projecte en què ell faria les fotos i jo uns poemes. D'això va sorgir el poema "Serena barca". I després d'haver-lo escrit, quan els editors em demanaren una imatge per il·lustrar la portadella interior, vaig pensar que aquesta era la foto emblemàtica del llibre. Transmetia, a més del suggeriment poètic, una idea d'equilibri i de soledat.

Per continuar llegint, cliquen ací.

Per Salvador Bolufer

La nit del 18 al 19 de juny de 2016, LA GOSSA SORDA va posar el punt i final a la gira de comiat que iniciaren fa més d'un any. I ho feren a Pego, bressolats per una autèntica riuada humana que es perdia en l'horitzó de l'espai que s'havia habilitat per a l'efecte. La magnitud de l'esdeveniment mereixia que l'ajuntament hagués volgut cedir un recinte més idoni, però la màgia del moment va superar en molt les incomoditats de l'indret, i la sort, el bon rotllo i la bona organització van permetre que la festa es desenvolupara entre les emocions més emotives i entre les alegriesmés contentes.

L'última volta a Pego.
Unes 9.000 persones, segons la Policia Local.
Magnífica foto de Xepo.

La transcendència d'aquest grup de música, nascut a Pego a finals del segle XX, ha motivat que moltes de les plomes més potents hagen cantat i contat les peculiaritats de la seua dilatada trajectòria i, fins i tot, ha inspirat algun que altre renill doctrinari entre la bancada peperil que habita les Corts Valencianes. Sóc conscient, per tant, que aquestes modestes gramàtiques es perdran entre les immensitats de la polseguera que La Gossa Sorda ha sigut capaç de generar pertot arreu; però els vincles familiars i/o afectius que m'uneixen amb la majoria de persones que han format part del conjunt justifiquen la meua necessitat de ficar la cullerà en la causa, i deixar constància de l'esdeveniment a la zona noble del burribloc que ara tenen entre cella i cella.

En la dècada dels 80 ja va existir a Pego una formació musical que marcaria un punt d'inflexió en la història de la música en valencià. Amb una disposició instrumental típica de les orquestres de ball de l'època, SISSÍ BEMOL I LA BANDA DE XAPA oferien un repertori insòlit que incloïa des del Garramanxa rock (música del Rock de la Cárcel amb la lletra del Micalet Garcia) fins al pasdoble Mujeres i vino amb una lletra rebordonida que demanava perdó a Manolo Escobar pel puteig de la cançó, passant per tota classe de ritmes i estils on aplicaven la més pura essència de la burrera pegolina més divertida. Curiosament, 15 anys després de la desaparició del grup esmentat, el meu fill major (Bolu), aleshores encara adolescent, debutava amb La Gossa Sorda amb la mateixa bateria que el meu germà —Juanjo Bolufer— havia tocat en Sissí Bemol. No sé si el destí ho portava escrit, o fou simple inspiració de la casualitat.

Cartell de Sissí Bemol que va dissenyar Pep Ferrer,
un dels components del grup.

Al 2014, després d'una exitosa gira de presentació del seu darrer treball discogràfic —La polseguera—, els components de La Gossa Sordaconclogueren que el grup havia cobert el seu temps com a tal, i decidiren planificar un comiat tranquil, dolç i entranyable que culminara la que sens dubte serà una de les principals etapes de les seues respectives vides. En principi havien previst aquest comiat durant el primer semestre de l'any passat, però una sèrie de circumstàncies van motivar que prolongaren la gira de L'última volta durant uns mesos. D'una banda, els canvis polítics que es produïren al maig del 2015 van propiciar actuacions en llocs emblemàtics on havien estat vetats pels inquisidors peperils, com ara la plaça de Bous de València o les ciutats de Xàtiva i Alzira; d'altra banda, amb l'anunci del comiat es va produir una pluja de demandes des de diversos punts del planeta, especialment de Catalunya, les illes i el País Valencià, sol·licitant un últim concert de "La gossa" a casa seua.

Fins i tot a INSTAGRAM apareixen referències a
La Gossa Sorda.

Recordem que l'existència del grup pegolí ha coincidit amb els 20 anys que ha durat la supremacia pepera en les principals institucions valencianes, i ja se sap que l'animadversió dels bufanúvols ofrenaglòries contra les veus crítiques i discrepants és obsessiva i malaltissa, pròpia de la dreta més reaccionària. Més enllà de la ridícula censura de l'època franquista, aquests personatges s'han dedicat a negar el pa i la sal, ocultar i silenciar a tots aquells que no tenien a bé alçar-los les pilotes, utilitzant per a l'efecte totes les martingales que tenien al seu abast. L'accés als mitjans que ELLS controlaven, com ara Canal 9 (eixe joguet que van acabar destrossant de mala manera) estava totalment prohibit per als artistes que no cantaven con flores a María. Així, quan La Gossa Sorda va començar a conéixer-se a la Marina, ja havia actuat, per exemple, al Palau Sant Jordi de Barcelona, i TV3 havia dedicat al grup diversos reportatges i espais divulgatius.

L'última volta, a París.

Però ni l'actitud dels politicastres corruptes ni la dels seus llepaires enfebrits han pogut evitar l'espectacular bagatge d'èxits acumulats per "La gossa" durant tots aquests anys, amb incomptables concerts multitudinaris; amb una discografia potent; amb un repertori ampli i variat, on s'inclouen lletres seleccionades en antologies poètiques i textos que han fet servir professores i professors per a funcions didàctiques (hi ha vídeos de youtube, com ara el de Camals mullats, amb quasi dos milions de reproduccions, malgrat que només conté l'àudio amb imatges estàtiques)... i, sobretot, amb la satisfacció d'haver rebut l'afecte i el reconeixement d'un públic nombrós i fidel que s'escampa pertot arreu de diverses geografies.

Juny de 2015. Plaça de Bous de València.

Les canyes s'han tornat llances, i així, mentre els principals cataferros de l'antiga panda mandatària entonen el "Sálvese quien pueda" entre les penombres de la polseguera judicial (o purguen penes entre les tenebres d'algun penal de penats), La Gossa Sorda s'acomiadava dels escenaris en olor de multituds. I ho feia al seu poble, com els seus components volien, envoltats de col·legues i amics arribats a Pego des de diversos punts del planeta. Obriren magníficament les cortines de la nit dos grups de joves, també pegolins: Reacció—acabats d'eixir de l'ou— i Smoking Souls—que ja comencen a desplegar les ales—. Després, durant 150 minuts, "La gossa" marcava a foc el final de la seua història.

Fou L'última volta de La Gossa Sorda, però el seu esperit romandrà entre nosaltres, per omnia in secula seculorum...

Amén.

Aquest títol, de brusca aparença però de nobles intencions, es correspon amb un dels versos que componen el fragment poètic que podran llegir a continuació. Pertany a una farsa que vaig escriure l'any 2005 sota el títol L'enigma de les tres gràcies.

Les tres gràcies de la farsa, vistes per Àlex Seguí.

Feia temps que no espolsava la pols de les coses que escrivia quan l'abundància encara matava la fam. Però ara estic preparant una recopilació de la meua poesia satírica per a publicar-la en forma de llibre, i estic trobant-me cosetes que tenia pràcticament oblidades. La tasca està reportant-me alegries inesperades, i per això m'abelleix moltíssim compartir-les amb tots vostés. Supose que en uns pocs mesos podrà veure la llum l'esmentat llibre, on restarà comprimida una bona part de l'obra que durant molts anys he estat treballant. Quan arribe el moment, ja seré més explícit.

El fragment poètic que abans referia és un petit homenatge a les nostres muntanyes, tan massacrades per les urpes destructores dels especuladors i assolades pels incendis forestals, unes vegades intencionats i altres provocats per irresponsabilitats o per les mancances preventives de l'administració. Pretenia també acomiadar el mes d'agost amb alguna matèria fresca que contrastara amb els aires putrefactes que es respiraven hui al parlament de Madrid, on s'estava desenvolupant el debat d'investidura del candidat, Pepe Trola, amb el suport dels siudadanos intrèpids que comanda el maldecap d'Espanyeta. He escoltat durant una estona un dels guirigalls que provoca l'ambient de mediocritat infumable que allí es respira, i m'ha vingut al cap aquella frase del Tenorio: ¡Cuán gritan esos malditos!

Heus tot seguit el fragmentet que motiva l'entradeta. Sense més preàmbuls:

Segons hem pogut saber,

en temps de Maricastanya

acampar a la muntanya

no era un vici aventurer.

I qualsevol foraster

amb desitjos d'hostalatge,

podia usar el paratge

que li fóra menester;

perfumar-se amb el floratge

de la flaire del romer;

servir-se de l'abeuratge

que hi haguera més proper;

fer de cos en pla salvatge

recreant-se amb el plaer...

i rentar-se amb el fullatge

de qualsevol garrofer.

Llavors un alt percentatge

del primitiu veïnatge

no es torcaven amb paper.

Salvador Bolufer

Per Salvador Bolufer

Començaré aclarint que aquesta referència als "forasters" no amaga per a res connotacions xenòfobes, ni histèries patriòtiques ni monomanies xovinistes.Poder arrelar en qualsevol país del món, siga per gust o per pur instint de supervivència, és un dret que no se li pot negar a ningú, i els que presumim de ser nadius d'una zona privilegiada hem de tenir clar que ho som perquè algun avantpassat nostre va immigrar als paratges que nosaltres ara habitem. Els forasters d'aquesta història són aquells (i aquelles) que, de manera circumstancial i/o motivats per algun interés personal –normalment de caràcter especulatiu–, estableixen vincles en terres d'altri sense cap intenció ni voluntat de respectar els costums, la cultura i les tradicions dels llocs que pretenen ocupar. Si repassem la història del País Valencià durant les últimes dècades i analitzem les causes de la destarifada situació econòmica, mediambiental i sociopoliticocultural que ara patim, de seguida endevinarem a quin tipus de forasters estic referint-me.

La pàtria dels forasters

Els atacs contra l'ús, la promoció i el correcte ensenyament de la llengua dels valencians és una de les pràctiques més habituals dels castellanòfils que han vingut a casa nostra a buscar or i petroli. Aprofitant la mediocritat dels mandataris i dels poders fàctics que ens han tocat en sort, l'autoodi que afecta un sector reaccionari de la nostra població, i també l'escassa capacitat d'integració que patim els valencians i les valencianes, aquesta gent s'ha inventat un valencianisme ridícul que, entre altres coses, intenta desvirtuar l'autenticitat i els orígens d'una llengua que no estimen ni pensen utilitzar mai. Les teories argumentals que fan valdre per a justificar les seues croades en favor del genocidi lingüístic són autèntiques bravates que no se les creuen ni ells.

Si ens atenem als criteris actuals de la dreta reaccionària,
els bisbes de l'any 1972 eren uns catalanistes, independentistes
i radicals, perquè escrivien sense faltes d'ortografia, empraven
la terminologia "País Valencià" i, damunt... deien que el català i
el valencià són la mateixa llengua! Auxiliiiiiiii!!

I com que els encanta pintar la història amb els colorins que millor s'ajusten a les seues parides argumentals, m'he permés il·lustrar aquest article amb alguns retalls d'una publicació de la JUNTA D'ACCIÓ CATÒLICA datada el 9 d'octubre de 1972, amb introducció de Monsenyor Josep Gea Escolano, aleshores Bisbe Auxiliar de València. Miren, miren:

Aquest és un fragmentet d'una publicació que constava de 20 pàgines, totes escrites en gramàtica pulcra i ortografia acurada, d'acord amb les Normes de Castelló. Si tenim en compte que l'actual titular de l'arquebisbat de València és l'esperpèntic cardenal Cañizares, castellanòfil empedreït, podran imaginar les acrobàcies mentals que hauran practicat els ofrenòlegs contemporanis per a capgirar les tesis de l'església valenciana dels anys 70.

Als patriaferits en qüestió els encanta utilitzar aquesta classe d'institucions més o menys populars per a reforçar les seues proclames en favor d'oficialitzar les histèriques teories (?) que defensen contra l'opinió i els dictàmens dels experts i de la mateixa Universitat (Lo rat penat, per exemple, és una entitat centenària amb una història plena de batalles campaneres dignes d'emmarcar). Resulta curiós veure com els arguments dels més prestigiosos catedràtics són rebatuts públicament per analfabets funcionals, com per exemple l'exconseller ara "investigat" Serafín Castellano, que va afirmar que, el valencià, l'havien inventat els ibers, i va ordenar que retiraren les subvencions a qui negara la tal "evidència".

El cardenal Cañizares, fent el ridícul.
No sé si és la ficció que supera la realitat...
o si és la realitat que supera la ficció.

A mi em resulta difícil pensar que les principals institucions andaluses, basques, catalanes, gallegues, madrilenyes... estigueren encapçalades per gent arribada d'altres terres. Doncs bé; a la Generalitat Valenciana hem tingut un president de Cartagena –Zaplana– que prèviament havia comprat l'alcaldia de Benidorm amb diners de no sé qui (a més d'estar implicat en el Cas Naseiro); un altre de Motilla del Palancar –Olivas–, actualment processat; un castellà de Castelló –Fabra– protagonista dels ridículs més espantosos que se li coneixen a un dirigent d'eixos nivells; un altre castellà de València –Camps–, al·lucinaire a qui també persegueix la justícia terrenal. L'actual president de la Diputació d'Alacant i alcalde de Calp –César Sánchez– és de Navalmoral de la Mata (Càceres) i, encara que ja porta anys vivint per ací, no en dispara una en valencià ni per equivocació; en el seu historial no consten els mèrits d'aquest home per a gaudir les posicions de privilegi –i de retribucions– que li atorga el seu peperil partit. L'altre dia sentia presumir l'ara qüestionat Federico Trillo-Figueroa y Martínez-Conde (nom de ric) d'haver guanyat 3 vegades les eleccions a la seua demarcació. Ell és murcià de Cartagena, però "la seua" demarcació era la d'Alacant (curiosament, el seu successor com a cabota de la llista alacantina fou un gallec que li diuen Rajoy).

Un altre fragmentet de la publicació que abans comentàvem. Pel que
es veu, eren criteris que compartia l'arquebisbat abans que algú inventara la denominada "Batalla de València".

Això ho deia la Unesco l'any 54, quan els rots de la "Santa Inquisició"
encara retronaven amb força a l'Espanya canyí.

Recordem que la Unesco és l'organisme internacional que recentment ha declarat les falles "Patrimoni Immaterial de la Humanitat".

Podríem passar-nos quaranta dies i quaranta mil nits cantant i contant mostres de la nostra inclinació al forasterisme institucional, i més encara si incloguérem casos com el de la difunta Rita Barberà, qui va viure sempre a València, on fou 25 anys alcaldessa, però no es va molestar mai a ensenyar-se a dir ni "bon dia", i va protagonitzar l'esperpèntic episodi del caloret a les torres de Serrans. També seria inacabable la llista de testaferros i oportunistes que han vingut de fora a ocupar llocs de responsabilitat, a participar de les alegries corruptes que ací es practicaven... i a menysprear els nostres valors amb vergonyosa impunitat.

—Serafín, habla "balensiá" a los del populacho...
— El "balensià" de moatros el van inventar els ibers, no trobes, Alfonso?
— Jo crec que foren els jilipolles del desmembrament de l'imperi romà!

... I també seria llarga la llista si relacionàrem el forasterisme empresarial, on apareixerien casos com el de Chiquita Brands, una companyia ianqui que va prometre salvar Pascual Hermanos, i, després d'absorbir la suculenta xarxa comercial que gaudia la susdita companyia valenciana, va acabar liquidant l'extensa plantilla de treballadors amb les autoritzacions generoses de l'administració sense invertir ni un puto dura a casa nostra. Un altre exemple més recent és el del magnat singapureny Peter Lim, el Xino que va comprar el València CF a preu de saldo per a redimir els desastrós cúmul de despropòsits que afecta el club esmentat, i que porta camí d'acabar de fer-ho tot pols. El Xino no ha fet res del que va dir que faria, ni s'ha fet càrrec de les obres del nou Mestalla, ni es va fer càrrec de l'obscur aval amb què la Generalitat va garantir el deute amb Bancaixa que finalment pagarem entre tots.

Obres del Nou Mestalla, iniciades al 2007 i aturades al 2009 per no pagar.
El Xino xiula, Bancaixa calla... i la resta no es donen per al·ludits.
I a ningú li cau la cara de vergonya.

"Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres" –deia Joan Fuster–."De fora vindran que de casa ens trauran" –deia la iaia Maria la Morena–.

"Recollons, quina aigua cau!" –dic jo–.

Per Salvador Bolufer

Ja està quasi. Després de 9 mesos de gestació –com les criatures humanes–, Versos (per)versos està a punt de veure la llum. Ja hem trencat aigües, i ens avisen del paritori editorial que el feliç esdeveniment tindrà lloc durant els pròxims dies.

Portada del llibre Versos (per)versos,
dissenyada per Josep Olaso, d'Edicions 96.

Versos (per)versosés un llibre de poemes on es resumeixen, a manera de mostra, les diverses facetes de la meua producció satírica dels últims 15 anys. El projecte s'ha portat a terme amb la necessària complicitat d'Edicions 96, l'editorial valenciana que dirigeix la nostra Dolors Pedrós amb la força de l'ànima. La coordinació de treballs i l'assessoria lingüística ha estat a càrrec de Maria Josep Escrivà –dama del Grau–; la maquetació i el disseny de portada són obra de Josep Olaso; el pròleg, l'ha escrit el professor Jesús Peris, i la ja esmentada Maria Josep Escrivà, conjuntament amb el també professor Tomàs Llopis (són els dos mestres meus), han signat un colofó d'eixos de tronar i fer ploure.

Els dissenyadors solen fer proves abans de decidir les estampes més adients per a elaborar els seus dissenys. Heus ací uns dibuixos de Josep Olaso, previs al muntatge de la portada (per)versiana, on utilitza la meua indisposició estètica com a víctima propiciatòria. El de l'esquerre està inspirat en una foto de la representació d'El cantar de la burrera al Teatre Micalet de València. El de la dreta sembla la imatge d'un intel·lectual fracassat. Amb permís de Josep, els guardaré al calaix
de les coses entranyables.

En una de les solapes del llibre es llig: "Versos (per)versosés una recopilació de poemes on l’autor, entre bromes i veres, conta i canta les ventures de cada passat i les desventures de cada present, i on, amb el peculiar estil trobadoresc que el caracteritza, expressa els seus sentiments, les seues reivindicacions, les seues manies i les seues maneres de veure la vida i de viure la mort". I continua dient: "Un conjunt de paròdies burlesques, gentileses divertides i sarcasmes sociopolítics conformen els principals aspectes d’aquesta concentració de versos salvatges de rima acurada i de caiguda satírica –de vegades corrosiva–".

Disseny de Josep Olaso per a la contraportada,
amb versos criminals marca de la casa.

El pròxim dijous, 9 de març, iniciarem a la biblioteca Central de Gandia una gira pertot arreu de les nostres geografies, amb intenció de fer arribar l'obra a tots els llocs on puguen resultar útils aquestes alenades mètriques, que pretenen burlar entre rialles l'acció dels bufanúvols poderosos i dels llepaires indecents.

Com també es diu al llibre, Versos (per)versos no pretén ser un best-seller dels que s’han de llegir abans de morir-se; és tan sols una insòlita aposta editorial on es condensen les alegries poètiques que he conreat amb l’ànima durant una important etapa de la meua vida.

Aquesta espècie de quadre de ximenera il·lustra la solapa del llibre on es resumeixen les meues misèries curriculars.
Així em veu Josep Olaso; amb cara de crepuscle vespertí.

Per Salvador Bolufer

Bernat Capó

Bernat Capó ha mort. Tenia 89 anys (molt ben aprofitats, si ens atenem a la quantitat de coses fetes i ben fetes que ens ha deixat per herència). No puc presumir de conèixer Bernat de tota la vida, però la deessa fortuna em va regalar la sort de coincidir amb ell fa 18 anys, i des de llavors ençà he pogut gaudir la seua amistat i la seua enriquidora mestria. Molt s'ha escrit i molt més s'escriurà sobre la vida i obra d'aquest homenot de Benissa (m'encanta eixe qualificatiu –homenot– que algú li ha atribuït aquests dies), i a més ho han fet i ho faran persones molt apropiades per a donar a conèixer el llegat de Bernat Capó; només pretenc, per tant, dedicar aquesta modesta entradeta a la seua memòria, i recordar en veu alta i lletra clara algunes referències anecdòtiques, relacionades amb ell, que m'afecten de manera especial.

AGNÒSTIC, REPUBLICÀ I PUDENT

Sabia que Bernat Capó era un escriptor de Benissa que havia compartit complicitats amb gent com Joan Fuster o Vicent Ventura, entre molts altres; coneixia també la seua manera peculiar, convençuda i convincent d'escriure les seues històries, però no fou fins l'any 99 quan vaig parlar amb ell per primera vegada; llavors vaig percebre la potència d'aquest home, que ja era un autèntic referent pertot arreu de la comarca i del país. Durant la primavera de l'any esmentat, Edicions del Bullent havia publicat una reedició del magnífic llibre de Bernat Espigolant pel rostoll morisc i el meu poemari Burrera Comprimida. Eixa coincidència i la mediació del meu mestre, Tomàs Llopis –sempre molt pròxim al sr. Capó–, propiciaren les meues primeres trobades amb l'escriptor benisser. La primera vegada que el vaig sentir parlar en públic es va autodefinir, així, a pèl, com "agnòstic, republicà i pudent", i això, a mi, em va fascinar (els que em coneixen bé comprendran els motius de seguida).

UN BANY D'AUTOESTIMA

Portada del llibre
Terra de cireres

Bernat aprofitava qualsevol detall sarcàstic que se li posava a tir per a traure punta als seus discursos i a les seues narracions. Ell sabia que això, a mi, m'encantava, i em temptava a escriure versos burletes sobre els personatges ridículs que rondaven els nostres contorns. Al seu llibre Terra de cireres (Edicions del Bullent, 2oo2), conta la història d'un alcalde que va dinamitar la gran roca del barranc de l'Encantà per tal de trobar el tresor de la llegenda. Lògicament, el ridícul que féu el tal batlle fou espantós, i el sr. Capó acabava escrivint "El viatger desconeix si Salvador Bolufer, l'amic pegolí, ha tingut notícia de la guilladura de la primera autoritat municipal, però creu que res no en sap, ja que si ho sabera, ja hauria compost un esgarrifós poema èpic, com només ell ho sap fer, per ser cantat, de poble en poble, amb acompanyament de guitarra". Que la ploma de Bernat et dedique una carícia així és d'eixes coses que encoratgen i animen a continuar enrossinant versos. Un autèntic bany d'autoestima.

Dedicatòria del mestre

EL NUVOLET

Amb motiu del 80é aniversari de Bernat, els seus amics i deixebles de la Marina Alta li van organitzar un acte d'homenatge a la Seu Universitària de Benissa, on vaig tenir el privilegi de ser convidat a participar. Vaig preparar un parlament amb la idea de no decebre l'homenatjat i, a poder ser, arrancar-li eixa rialla franca que el caracteritzava. Entre altres volantins argumentals vaig explicar que, al fons de l'altar major de l'església del meu poble, hi ha una pintura de grans dimensions que representa el cel dels justos, on s'observen un fotimer de membres del santoral distribuïts en petits grupets damunt dels diversos nuvolets que s'escampen pertot arreu de la superfície celestial pintada. Vaig concloure la parida demanant que, si el cel dels justos existeix i és com el de la pintura de l'església del meu poble, jo volia que a mi m'assignaren el mateix nuvolet que a Bernat Capó, i passar allí la vida eterna o, en el seu defecte, la mort eterna. Per la sonora carcallada que es va espolsar el mestre, vaig deduir que havia aconseguit els meus propòsits amb el discurs. Moltes vegades, fins i tot en intervencions públiques, Bernat va fer referència al nuvolet que havia de compartir amb el trobador pegolí... i sempre acabava dient:"però que tarde!".

El periodista va captar la reacció de Bernat en el moment
que jo parlava del "nuvolet". La foto també retrata la rialla
del mestre Tomàs Llopis. Un luxe.

CASUALITATS O CAUSALITATS?

Les biografies escrites de Bernat solen destacar la importància de la seua trajectòria cívica. Durant el temps en què fou regidor de l'Ajuntament de Benissa va impulsar la construcció del Centre Cultural, la compra de la Sala del Consell, la creació dels Premis 25 d'Abril, els certàmens de pintura i fotografia... i un llarg etcètera d'accions i d'infraestructures, tan ben arrelades que han sobreviscut totes les crisis i tots els governs que des de llavors han passat pel seu poble (fins i tot els del PP). Sospite que el fet que la Seu Universitària de La Marina s'assignara a Benissa no ésper casualitat, com tampoc no ho és que els premis abans esmentats –en plena vigència encara– mantinguen el nom de "25 d'abril", i la principal avinguda del poble continue dient-se "del País Valencià"... malgrat tot. Estaria bé que el comentari que acabe d'escriure servira de reflexió al fotimer de regidorets i regidoretes que estan –o han estat– una pila d'anys ostentant càrrecs a l'ajuntament del seu poble, però han sigut incapaços d'aportar ni un sol bri de trellat a la seua tasca, i han sobreviscut amb més pena que glòria, mortificats per les pors, els vicis, l'autocensura i el convencionalisme. I no parle ara dels que, damunt, s'han deixat seduir per la corrupció, la indecència o el desvergonyiment.

La Biblioteca pública de Benissa porta el nom de Bernat Capó.

... I SI LA MATEN, RESSUSCITARÀ

EL TERCER DIA

El mateix any 99, Edicions del Bullent va crear un premi literari amb el nom de Bernat Capó, del qual ja s'han acomplit 18 convocatòries –una cada any– de manera ininterrompuda. El fet que el guanyador de la primera edició fóra l'immortal Joan Pellicer era com una premonició de l'èxit que tindria aquesta brillant iniciativa de l'amic Gabriel Sendra.

Com a conseqüència de la presentació del llibre Burrera Comprimida (burrera per part de pare i comprimida per part de mare) havia nascut un espectacle homònim, que Bernat va presenciar en més d'una ocasió i que havia referit en algun dels seus articles de manera positiva (deia que nosaltres comprimíem la burrera que altres expandien). L'any 2001, després de 30 mesos de representacions, vam considerar que aquella moguda escènica havia cobert etapa, i vam decidir posar-li punt i final amb una última funció a la Plaça de Bous d'Ondara –que anunciaríem com "La mort de la burrera"– i amb una posterior gala a la carpa que hi havia instal·lada al Tossalet del Carme, on "despresentaríem" el llibre que havíem presentat quasi 3 anys enrere. Els susdits esdeveniments s'havien programat en dates molt pròximes al lliurament del III Premi Bernat Capó de Difusió de la Cultura Popular i, durant la roda de premsa prèvia a l'acte, un periodista que coneixia bé les nostres complicitats amb Bernat li va demanar opinió sobre l'anunciada "mort de la burrera". El mestre, fent-se càrrec de la "importància" de la pregunta, va posar cara de transcendència i va contestar amb veu ferma i categòrica: "La burrera no morirà mentre hi haja gent que la motive... i si la maten, ressuscitarà el tercer dia".

Entre altres moltes coses, Bernat Capó és
fill predilecte del seu poble.

I així fou, amic Bernat. La burrera es manté viva i ben viva, present i vigent, perquè, com tu deies, continua havent bufanúvols i politicastres que la motiven. Uns dies abans de produir-se el teu traspàs va veure la llum un altre llibre de burrera poètica –Versos (per)versos– que ha tingut a bé publicar-me Edicions 96. Tu no has arribat a llegir-lo, però el dia que a mi em toque, jo te'l portaré dedicat a eixe nuvolet del cel dels justos que tu ja has ocupat, i que hem de compartir amb la nostra gent durant tota la vida eterna... o, en el seu defecte, durant tota la mort eterna.

Per sempre més, mestre.

L'últim discurs de Bernat Capó al lliurament
del premi que porta el seu nom.

Per Salvador Bolufer

Fuiste de glorias florido pensil

hoy reverdecen a un impulso juvenil

Aquests dos pseudoversos –rebordonits, per cert– pertanyen a la lletra de l'himne d'Espanya que publicava l'Enciclopedia Álvarez, el llibre didàctic més habitual en les escoles franquistes entre els anys 1954 i 1966. I això de Florido pensil, que traduït al valencià seria més o menys com dir "pèndul florit" –nom de parida–, sembla que va inspirar el títol d'una espècie de memòria de l'escola nacionalcatòlica que va implantar el règim del general Franco.

L'obrires per on l'obrires, l'Enciclopedia Álvarez

t'ensenyava que tots els camins porten a Roma.

I, també inspirant-nos en el tal vers, nosaltres publicàvem –ara fa 5 anys– una entradeta amb títol de cuixot florit: EL FLORIDO PERNIL, on mostràvem alguns fragments d'una espècie de tebeo denominat ASÍ QUIERO SER, d'ús obligat a les escoles infantils de la postguerra (d'entrada, posaven en boca de les criatures la frase "Así quiero ser", però el que realment pretenien dir era "Así quiero que seas").

Els valencians vinguts de fora, els forasters vinguts de dins i el peperisme ancorat en la ultratomba, amb la idea de redimir les seues misèries, complexos, manies i autoodis, no paren d'incrementar el seu catàleg de despropòsits amb noves proclames incendiàries que s'inspiren en la catalanofòbia, inventades sempre per ofrenòlegs indocumentats, sense base ni fonament, ni un mal argument acadèmic que les avale. I últimament els ha pegat per acusar de doctrinàries aquelles activitats escolars plantejades en valencià i/o en les terminologies identitàries que ells pretenen demonitzar.

Fragment d'una publicació de l'any 1972 editada
per l'Arquebisbat de València. Més clar, aigua clara.
Després, el mateix arquebisbat i els afins a la croada
han buscat les mil maneres de clavar claus per la cabota.

L'ajuntament del Verger –per exemple– fou acusat de convertir el poble en un santuario del independentismo catalán per haver albergat la XXX Trobada d'Escoles en Valencià i el lliurament dels prestigiosos Premis Sambori, dues activitats nascudes abans que els ofrenívols inventaren l'ofrenologia contemporània; o el parell de coces del PP d'Altea –per exemple també– en titllar d'evento pro-catalanista el concert "Com sona l'ESO", un dels esdeveniments de periodicitat anual més grandiosos i més simpàtics dels últims temps. I damunt, hi ha grupets de bramaires que solen rematar les seues histèries amb amenaces d'accions judicials que, al meu parer, haurien de ser contrarestades amb contundència per part de l'administració, sobretot quan es passen per baix cameta la mateixa legalitat que tant invoquen quan els convé.

Anàlisi del PP d'Altea sobre l'última edició de "Com sona l'ESO".

Diuen ells –en castellà– que a Altea parlen valencià, que no català.

Anàlisi de la premsa sobre el mateix esdeveniment.

Dalt l'escenari, 1.600 estudiants d'instituts valencians, catalans,

balears, aragonesos i canaris. Catalanisme pur i dur, segons el PP d'Altea.

Com dèiem abans, aquesta gent considera que la pràctica del valencià a l'escola d'acord amb la normativa vigent és "adoctrinar" les criatures en favor del catalanisme, i possiblement consideren que vídeos com el del xiquet vestit de legionari, amb una escopeta al coll i cantant "soy el novio de la muerte"és una gracieta bonica i instructiva.

Clique ací per a veure durant 20 segons aquesta
criatura cantant El novio de la muerte.

Tot seguit tindrem a mal republicar l'article que referíem anteriorment, per si volen comprovar com eren els adoctrinaments –per no dir els aborregaments– que practicaven els novios de la muerte de l'època. Miren, miren:

EL FLORIDO PERNIL

13/05/2012

L'amiga Maria Dolors Lloret és una activa component del nostre burrigrup, i sol utilitzar facebook per a transmetre sensibilitats professionals, ideològiques i també familiars (sap exercir amb orgull les seues condicions de néta, filla, mare i iaia), però recorre a l'ús del correu electrònic quan vol compartir algun arxiu o enllaç que, pel seu pes o per les seues característiques, no pot ubicar a la xarxa. A través de l'esmentat conducte, Maria Dolors ens va enviar en format PDF una autèntica relíquia històrica, amb la qual hem compost l'article que ara mateix tenen entre cella i cella. Es tracta de la primera enciclopèdia escolar editada després de la guerra civil. ASÍ QUIERO SER era el títol d'aquella espècie de tebeo, d'ús obligat a les escoles infantils de l'època (d'entrada, posaven en boca de les criatures la frase Así quiero ser, però el que realment pretenien dir era Así quiero que seas).

Més amunt poden veure la coberta del llibre en qüestió, il·lustrada amb un dibuix de la muerte on es distingeixen una xiqueta i un xiquet armats que custodien un espectre ennegrit amb pinta d'àguila rapaç. No cal dir que el contingut és una espècie de sermó doctrinàriament tendenciós d'aborregament patriòtic:

Què troben?... Pel que es veu, això de ser subordinat era
facilíssim; només calia obedecer sin discutir.

Està clar, no?
A més, aquesta obediència no era
oriental ni occidental... ERA SANTA!

Bingo!!

Però no era suficient obeir sense discutir; calia fer-ho amb alegria i satisfacció:

Una de les cançons que cantava Ovidi Montllor començava així:
He nascut!; GRÀCIES.
i acabava dient:
M'he cansat... DE RES!

Recordem que el mandatari al qual calia obeir va arribar al poder mitjançant un colp d'estat militar que va esdevenir una cruenta guerra civil. Miren com justificava aquesta enciclopèdia la tal barbàrie:

Suposem que aquesta màxima no refereix les guerres
que no són santes, com ara les revolucions populars
contra les dictadures.

I miren aquestes tres peladilles. Així ensenyaven als xiquets com era (segons ells) un estado totalitario:

Peladilla 1a:
Prohibit pensar.

Peladilla 2a:
Sembla dir que la dictadura franquista no
imposava l'autoritat per la força.
Pel que es veu, els afusellaments eren
actes de penediment col·lectiu, i els camps
de concentració eren recintes firals on
els ciutadans contribuïen a la unitat
i harmonia nacionals.

Peladilla 3a:
Heil Hitler!

El llibre deixava ben clar que la religió catòlica, apostòlica i romana és l'única i la vertadera. De fet, s'hi fa constar l'aprovació dels textos per part del ministeri d'educació con censura eclesiástica. A les monedes oficials es podia llegir allò de Francisco Franco, Caudillo de España por la gràcia de Dios, i ja han vist com, al tal cabdill, el presentaven com un il·luminat que només retria comptes davant de Déu. Les altes jerarquies eclesiàstiques (i molts frarots embogits) se sentien en aquest ambient tan còmodes com en l'època en què els papes i els bisbes s'amistançaven amb concubines i dirigien creuades bèl·liques i/o inquisidores (per les quals mai no han demanat perdó).

Aquesta foto no està inclosa al Así quiero ser, però pertany
a una santa campanya orquestrada pel partit
que aleshores liderava don Manuel Fraga.
En l'actualitat, alguns hereus de l'esmentat salvapàtries,
com ara don Cascos, González Pons o na Soraya,
utilitzen la llei del divorci i/o el matrimoni
no canònic per a resoldre les seues necessitats.
Ara tenen el cap en altres menesters ideològics.

Sempre he tingut la quimera que el general Franco va pensar en algun moment perpetuar la seua sobirania i fer-la hereditària autonomenant-se emperador (rei no podia ser, perquè no tenia sang reial; i president de república tampoc, perquè eixa figura sol eixir de les urnes). Tal vegada per això patia ataquets d'imperialisme i definia els seus dominis com un imperi:

Està clar, o no està clar?

El pardalot que es coneixia com
Águila Imperial apareix
a l'enciclopèdia de manera continuada.

Cada capítol de l'enciclopèdia que ara ens ocupa
es tancava amb una espècie de màxima o consigna
com aquesta que remata l'espai dedicat
a El imperio. Els Reis Catòlics també adornaven moltes
proclames del règim.

Altres aspectes socials, econòmics, culturals, sanitaris i educatius també es tractaven a la pseudoenciclopèdia en els mateixos termes, tendenciosos i incendiaris, dels exemples abans exposats. Fins i tot parlaven del trabajo. Miren, miren:

Això dic jo també: ¡A trabajar todo el mundo!

Ho deixem ací, per ara, però no descartem continuar un altre dia amb aquestes mostres autèntiques d'allò que passava en un temps no massa llunyà. Als més joves, pot semblar-los novel·lesc, però els que no som tan joves hem viscut –i patit–, directament o indirectament, les conseqüències de la dictadura franquista.

Alguna cosa està fallant,
no troben?

A més, encara hi ha persones que van col·laborar activament amb aquell règim, i ara pregonen militàncies democràtiques o ostenten càrrecs importants (civils, militars o religiosos) en el sistema actual. Eixos personatges solen invocar la Constitución per arremetre contra els que lluiten per regenerar, refrescar, canviar o eradicar els vicis institucionals que estan llançant a perdre la societat del benestar i la puresa democràtica. Als tals pseudodemòcrates inquisidors, als que practiquen mètodes imperials per a reprimir renegats i als bufanúvols que bamben per la política repartint misèries i mediocritats (i cobrant sous vergonyosos), els demanem que tinguen amb nosaltres la meitat de la paciència que nosaltres tenim amb ells.

Un apartat del testament polític del general Franco deia que los enemigos de España están al acecho, però jo crec que qui sempre ha estat al acecho són aquells que, per malaltia ideològica o per fatxerio congènit, se sentirien més còmodes a l'empar d'un règim totalitari, on les llibertats s'enfosquiren entre les penombres de les santes obediències, i on les sensibilitats humanes es perderen entre disciplines patriòtiques i entre floridos pernils. Confiem que la gent s'acabarà d'espavilar, abans que certes històries es tornen a repetir. Amén.

Per Maria Josep Escrivà

Llegir el Diari de Sotaia, que ha publicat, amb encert impagable, la Institució Alfons el Magnànim-CVEIés tornar a caminar a prop de Joan Pellicer, amerar-se de les seues paraules entusiastes i reverencials, admirar-se amb la seua admiració envers cada troballa senzilla i alhora grandiosa que la terra ens descobreix. Us anime, tant si sou amants —o aficionats només— de l'etnobotànica com si no, a no deixar-ne passar l'oportunitat.

Una de les imatges de l'exposició Joan Pellicer. La saviesa de les nostres plantes, que es pot visitar al Museu Valencià d'Etnologia, a la ciutat de València, fins al 17 de setembre.

Diari de Sotaia és una petit tresor literari d'un centenar de pàgines, que reclama ser llegit a sota d'un garrofer o a la vora de la mar, de bon matí o quan el sol tramunta, deixant-se acompanyar només per l'oreig muntanyenc o per la brisa marina. Connectarem així fàcilment amb l'esperit del llibre, amb una filosofia de vida concebuda i gaudida des de la humilitat volguda, que Joan Pellicer perseguí i que intentà practicar tot al llarg dels seus dies. No és casual, ací, que «humil» derive de la paraula llatina humus, que vol dir «terra»:

«La llar encesa, la nit serena i el llibre obert. No demane més història que aquesta, no vull una altra cosa que aquesta soledat, aquest silenci, aquest recolliment, aquesta rude i encisadora pobresa. Sí. La pobresa acceptada, escollida, estimada, que trempa i afina, que reviva i enllumena. Els esplais de la vida menuda. Els tresors de la poquesa. Les delícies de la pobresa. Què més? Què de millor? A fora, tot l'assossec de la muntanya, el lleu i làctic resplendor de la lluna...»

I aprofiteu, si no ho heu fet encara, per visitar l'exposició que se li dedica al Museu Valencià d'Etnologia. És petita, i no té cap pretensió científica, sinó la de retre memòria i acostar-nos l'etnobotànic, l'humanista, l'escriptor —qui pot dubtar-ho ja?—, el personatge singular i sensible, des dels seus objectes personals, eines de treball o alguns detalls que testimonien la seua personalitat irrepetible. Allà hi ha un text on Pellicer explica el seu concepte d'«etnobotànica» i des d'on podem deduir clarament que la seua feina i la seua passió anaven molt més enllà de l'«estudi etnogràfic de la classificació o descripció que un grup humà realitza dels recursos botànics que troba al seu medi natural», que és com els diccionaris i les enciclopèdies la defineixen:

«Es podria definir l'etnobotànica com la cultura de les plantes [...], un concepte on els quatre elements bàsics són: terra, flora, poble i llengua. La terra que nodreix una flora i el poble que la utilitza, la interroga i la interpreta mitjançant una llengua per tal de satisfer les seues necessitats físiques, intel·lectuals i espirituals.»

Poble i llengua, per tant, com dos elements imprescindibles, culturalment indestriables del coneixement de les plantes del nostre entorn. I fins aquest grau de comunió amb la terra experimentava l'home botànic. Intel·lectualment i espiritualment, sí, però també físicament, corporalment, orgànicament inseparables:

«En la Mariola de nou. Tornar, rodar, viatjar per terra pròpia, conéixer el propi país. Viatjar per la comarca i els veïnatges germans. Refer amb alé nou vells caminals i senderes. Recordar el que mai havia d'haver-se oblidat. Conéixer la meua terra, la meua aigua, el meu aire, la meua saba, la meua sang. Viatjar, assaborir, aprofundir l'àmbit immediat, terra endins, cor endins, devers els brots més tendres.»

Un bell tret que defineix el llibre és la fina precisió en les descripcions de moltes espècies botàniques des d'un llenguatge ple de lirisme. Aquesta sensibilitat poètica no era només innata. Joan fou un gran lector de poesia, i dels poemes de les seues autores i autors admirats extreia citacions, imatges poètiques, versos, que assimilava i inseria en els seus estudis: unes fonts de saviesa tan preades com el testimoniatge viu dels informants amb els quals conversava. Fixeu-vos en aquest fragment dedicat a la «pebreta», de nom científic Nigella damascena, tan expressiu com la mateixa aparença de la flor:

«L'aranya blava. L'estrella del camp. La pebreta de fruits negrellosos, picants, excitants i aromàtics, i tan benvolguts i usats a la cuina pels àrabs a tall d'espècia. Però quina flor, la blavissa i filigranada Nigella! Luxosa, barroca i tan subtil i senzilla.»

La fotografia està extreta de la pàgina Flora catalana.net, valuosíssima per a qui tinga curiositats botàniques, a nivell d'aficionat, com jo.

És inacabable, Joan Pellicer. Després de la lectura, se m'ha quedat el llibre tot subratllat i amb un grapat d'interrogants al costat de tants, tantíssims noms de plantes, pròximes i alhora desconegudes encara, mots que brillen com pedres precioses damunt del paper, que caldrà buscar, rastrejar, aprendre's, associar amb la realitat vegetal corresponent, per a continuar caminant per sendes, per bancals i per muntanyes, retent digna memòria al mestre i a l'amic.

«Flamejat de gratitud. Vida sóc. Res no és trivial.»

http://www.alfonselmagnanim.net/?q=val/Llibres/diari-de-sotaia

Els paràgrafs transcrits en lletra de color ocre estan extrets del llibre Diari de Sotaia, publicat per la Institució Alfons el Magnànim-CVEI (València, 2017), en el setantè aniversari del naixement de Joan Pellicer i deu anys després de la seua mort.

Aquest volum de caràcter memorialístic recull les notes que Joan va escriure des de l'1 d'octubre de 1984 fins al 27 de desembre de 1985. Segons consta a la contraportada del llibre, «el mateix Joan Pellicer va començar a preparar el diari per a la seua edició, però es va quedar inèdit a la seua mort».

Per si en teniu curiositat, en aquest mateix blog vam publicar l'any 2012 una altra entrada dedicada a Joan Pellicer, que vam titular Joan Pellicer: «doneu-me un poc de la vostra saviesa».

Per Ignasi Mora

El Gobierno de la Nación disposa, i no se'n tornarà arrere per més cagaleres que tinga:

1. S'habilitaran les places de bous de tota la Nació Espanyola per a tancar-hi tots els catalans —he dit tots!—, que ja s'han rist prou dels espanyols de veritat. El Director General d'aquesta gran operació nacional serà l'Il·lustríssim Senyor Felipe Cal Viva, amb experiència en aquestes feines de neteja de la població.

2. La Legió Nacional Espanyola substituirà el Barça en la lliga nacional espanyola i la seua cabra farà de porter, i qui no siga prou demòcrata i li clave un gol serà deportat a l'illa Perejil.

3. Es faran exàmens de l'idioma espanyol pels carrers i places de la Nació Espanyola a tot aquell que faça cara sospitosa de ser català. Qui tinga accent català i no sàpiga, si més no, dissimular-lo, serà sancionat amb multes d'entre 6.000 i 66.000 euros.

4. Els mitjans de comunicació nacionals de fora de Madrid i que no superen la legalitat vigent seran requisats pel Gobierno de la Nación sine die.

5. A aquells espanyols de soca-rel que acrediten ser de Madrid o delegats provincials de Madrid, que s'estimen més passar a l'estranger aquest període de recuperació de l'ordre nacional espanyol, se'ls permetrà endur-se una sola maleta de bitllets de 50 euros dels diners públics.

I tot això, ara per ara, que en vindran més i de més grosses.

Dios salve a la patria!

Firmat:

El Gobierno Nacional Espanyol i ajudants.

Barcelona, 11 de setembre de 2017.

A la manifestació van anar 4 gats. La resta —1 milió de persones—

passaven per allí casualment. Igual és que anaven de boda.

Fotografia extreta de la xarxa.

PD: Ai, quina memòria! Se m'oblidava que la Sobirania Nacional Espanyola s'ha escapat del zoo de Madrid. Es recompensarà a qui n'aporte alguna pista.

CORRUPTILÀNDIA (i els burros continuaven volant). Capítol 2

A CAU D'ORELLA. A Miquel Ruiz, en el record

EL BLEDA

¡QUE VIENEN LOS ROJOS PROCATALANISTAS!

SER COSA

LA VIDA SECRETA DE LES PARAULES: «LLEPASSA» I «PAROT». ESTELLESIANAMENT...

HAN PASSAT ANYS, CINC ANYS; HAN PASSAT MOLTES COSES.

LA FI DEL MÓN

LA PP DE LA PAU. Romança de l'indi-pendent

CARTA DE COMIAT. Fins mai més, senyor PePe

REPUBLICANT SERAFINS. «LA MAREDEUOTA» Soliloquis amb Serafí (capítol 6)

'SERENA BARCA' DESEMBARCA A PEGO

LA GOSSA SORDA, per omnia secula seculorum...

FER DE COS EN PLA SALVATGE...

LA PÀTRIA DELS FORASTERS

VERSOS (PER)VERSOS

EL NUVOLET DE BERNAT CAPÓ

EL FLORIDO PERNIL (2)

«VIDA, TANTA VIDA!» AMB JOAN PELLICER I EL SEU 'DIARI DE SOTAIA'

El Gobierno de la Nación disposa...